dissabte, 29 de juny de 2013

Mestissatge o clonació

L'any 1999 vaig preparar la ponència catalana del XVI Encontre d'Escriptors Bascos, Gallecs i Catalans (Galeusca). El tema general de l'encontre era «La globalització i les literatures». Aquest és el text que hi vaig presentar.


MESTISSATGE O CLONACIÓ


Els escriptors reflexionem sovint sobre les abstraccions immanents al nostre ofici, de la poètica o la lingüística, però també –si hom no viu reclòs en una illa insolidària o en una torre d’ivori d’intel.lectual orgànic– sobre l’entorn social, polític i econòmic que condiciona, de vegades molt més del que voldríem, la creació litèraria en tot el seu abast i amplitud. És probable que en llegir el títol que emmarca el debat d’aquesta primera jornada –Mestissatge o clonació– algú haurà pogut interpretar que anàvem a polemitzar sobre el territori i les fronteres de la manipulació genètica humana, atès que el concepte “clonació” és inèdit –em sembla– en la discussió literària.
Siga com siga, el temor que en un futur gairebé immediat els humans siguem reproduïts com pollastres de granja, ha generat una desbordada especulació pública de connotacions angoixants. D’angoixa real, fent servir termes freudians, que és aquella que reacciona davant la percepció d’un perill extern, és a dir, davant un dany expectant i previsible. Aquesta especulació pública, però, ha quedat restringida, diria que deliberadament, a blasmar l’arrogància “divina” dels científics partidaris de fomentar ad limitum aquestes experimentacions en éssers humans. Així doncs, que quede clar de bon començament que no anem a ficar-nos pels viaranys laberíntics de la ciència estricta i les seues controvèrsies d’índole més o menys moral.
Tanmateix, tot plegat ha produït un soroll de fons –soroll sempre intencionat, o malintencionat– que ha desviat l’atenció del perill més plausible. No ens equivoquem tampoc nosaltres ara, ni ajudem a extraviar la veritable problemàtica del conflicte: la manipulació genètica no compromet per ella sola el futur de la diversitat humana. Potser és una obvietat, però caldrà posar-la novament de manifest: la diversitat del gènere humà no rau en aspectes purament físics, sinó culturals. També lingüístics en la mesura que cada llengua –cada literatura!– és continent i expressió d’un món col.lectiu particular i diferent.
La pretesa i temuda clonació humana, doncs, no serà efectiva a través de la manipulació genètica. La clonació com a sinònim de fotocòpia en sèrie no passa de ser una anècdota més o menys sinistra, però inútil per als objectius polítics de la globalització econòmica. La clonació que hem de témer és la que comporta l’homogeneïtzació cultural, lingüística, però, sobretot, ideològica; és a dir, la clonació que hem de témer és la que ens augura la societat global del Pensament Únic. Aldous Huxley va preconitzar aquesta societat global, aparentment tan benèfica per al futur de la humanitat segons algunes veus orgàniques, en la seua coneguda obra Un món feliç, publicada per primera volta l’any 1932. En el pròleg que va afegir a l’edició 1946, ens diu: «Un Estat totalitari realment eficaç seria aquell en el qual els caps polítics executius omnipotents i el seu exèrcit de col.laboradors controlessin una població d’esclaus damunt els quals no calgués exercir cap coacció, perquè estimessin la seva servitud». Em sembla que no és possible definir més perfiladament l’ètica i la política de la globalització i el seu correlat ideològic, el Pensament Únic.

La pluriculturalitat de la literatura ens hauria de refermar en el convenciment d’un mestissatge inherent. Mestissatge que equivaldria a intercomunicació, respecte mutu i capacitat d’influència sense subordinació. Així, caldria entendre que les literatures habiten compartiments tancats però de parets poroses i permeables que, en una teoria de recíproca correspondència, traspassen d’un continent a un altre, s’interrelacionen i s’enriqueixen mútuament. Aquesta és, però, una situació ideal que no es correspon, ni de bon tros, amb la realitat.
La globalització, ens prediquen els seus directors de màrqueting i els seus apòstols a sou, és, o ens diuen que aspira a ser, multiètnica, multicultural i multilingüística. I nosaltres hem de creure i acatar a ulls clucs aquesta pretesa bondat sota pena de ser considerats anacrònics, contraris a la modernitat que ara fa progressar el món. Però, ni tan sols la literatura universal que hem aplegat fins ara en allò que s’ha vingut a denominar “la tradició” no ha estat un exemple gaire reeixit de multiculturalisme i multilingüisme.
En un primer exemple, podem referir i extrapolar el cas d’Espanya i “nosaltres” per a il.lustrar-ho prou adequadament. Els programes culturals de la ràdio, de la televisió –siguen divulgatius, concursos, fins i tot “literaris”–, els suplements dels periòdics d’àmbit estatal i a més a més els llibres de text, tots mostren una realitat restringida i esbiaixada: Castilla, la seua llengua i la seua cultura, hi campa por sus respetos. Els altres, “nosaltres”, som, en l’actual context polític espanyol, purament folclore regional, com a molt cantonalisme irreductible. Malgrat això, la nostra existència, tot i la precarietat a què miren de sotmetre’ns, serveix de coartada per a un discurs de tolerància lingüística i cultural que la realitat desmenteix rotundament. La manca d’un estat propi que ens done el necessari suport polític ha impedit la normal presència i projecció de les nostres literatures en els principals mercats culturals del món. El castellà, llengua oficial de l’estat Espanyol, si bé ocasionalment ens serveix de pont cap a aqueixos mercats exteriors, també és cert que, en la mesura que té reconegut un rang superior en la configuració lingüística i cultural de l’estat, ha negat, ha ocultat, ha entrebancat (segons l’ínfula patriòtica del govern de torn) el coneixement i la projecció exterior de les nostres literatures. Secularment amordassades per la repressió de l’Imperi Espanyol, no han pogut participar en termes d’igualtat en aqueix necessari trasvassament d’experiències que avalaria, en la part i proporció que ens devia tocar, el sentit multilingüístic i multicultural que hauria de ser inherent a l’objectiu democràtic i universalitzador de la literatura.
Però no solament les nostres literatures han patit aquesta injustícia (i aquest serà el segon exemple il.lustratiu, ara més general). L’expansió colonial europea arreu del món ha actuat de manera idèntica amb la majoria de les altres llengües i literatures. Per tant, si bé cal atribuir un sentit mestís, divers, a la literatura, també haurem de convenir que tal mestissatge, que hauria de ser indestriable de la condició d’universal, dissortadament ha estat condicionat en excès pel colonialisme econòmic i cultural europeu.
A Hispanoamèrica encara sobreviuen, mal que mal, un bon nombre de llengües precolombines, la literatura de la gran majoria de les quals no ha depassat el caràcter merament oral. D’altres, romanen asfixiades pel pes polític i cultural de les llengües colonials que les van subjugar. Aquestes literatures, terriblement desconegudes, condemnades a una minorització cultural i econòmica, subsisteixen en una completa ignorància, fins a l’extrem d’estar marginades, excloses, del concepte “literatura universal”. Ara com ara, no han pogut superar els entrebancs lingüístics i econòmics d’una injusta situació colonial i postcolonial. No prou amb això, la recreació escrita del seu món particular ha estat vehiculada, i projectada internacionalment, a través d’una llengua aliena, forana, de major prestigi en la tradició literària, que a la fi les ha suplantades. L’escriptor mexicà Sergio Pitol ens descriu aquesta situació amb les següents afirmacions: «Les tensions entre globalització i cultura nacional, metròpoli i perifèries, imaginari col.lectiu i imaginació intel.lectual, ens toquen de prop tant als qui s’expressen en llengües minoritàries, i de vegades assetjades, com als qui pertanyem a mons perifèrics... la nostra literatura i totes les nostres arts, filles de la imposició d’una cultura sobre l’altra fa cinc segles, rebutgen la idea d’expressar-se com un apèndix o de reflectir indicis colonials». Aquest exemple americà es pot fer extensiu, si fa no fa, a totes les literatures d’arreu del món que han passat pel calvari colonial.
Per completar aquest apartat, caldrà que parem atenció a un fenòmen d’actualitat de les lletres angleses que alhora s’ha convertit en referent mundial. És el cas d’un seguit d’escriptores i escriptors d’origen hindú però d’expressió anglesa que en aquests moments cotitzen ben a l’alça en els mercats literaris: Vikram Seth, Kiran Desai, Arundhati Roy, entre d’altres. Educats o no a l’estil colonial, no han dubtat a bandejar la llengua de la comunitat cultural de què provenen, fins i tot que literaturitzen, i empren com a l’idioma literari el de l’antiga metròpoli. Possiblement si no ho hagueren fet així, la seua literatura, que ara molts lloen i aplaudeixen fins a trencar-se les mans, es moriria d’ignorància universal al seu propi país. Aquests escriptors han trobat en l’anglès no únicament la seua forma d’expressió, sinó unes possibilitats de promoció a escala mundial impensables en la seua llengua d’origen. I no serà menestar adjuntar-hi més exemples il.lustratius d’autors o autores africans, asiàtics, americans, fins i tot europeus: nosaltres, bascos, catalans i gallecs, també podem donar un cert testimoni d’aquesta mena de desequilibris.
El fet, però, és que aquesta literatura de defecció cultural i lingüística està obtenint un ressò important: ja són moltes les veus que afirmen que aquestes literatures, sovint qualificades com a “perifèriques” i “exòtiques”, s’estan convertint en fonamentals. L’elecció d’usar una llengua neocolonial és, en aquestes circumstàncies sociopolítiques, cada vegada més una condició indispensable si es vol obtenir un mínim reconeixement, i doncs accedir als canals importants de promoció internacional. Tant és així que el mateix Salman Rushdie ha confegit fa poc (o s’ha confegit) una mena (ho subratlle: “una mena”) de cànon literari d’autors i autores indis, amb un centenar de noms a tenir en compte. Ara bé: tots aquests cent elegits per la glòria de les lletres tenen com a única llengua literària l’anglès. Els qui pateixen l’anacrònic i reprovable costum d’escriure en alguna de les diverses llengües de l’Índia, no han merescut la més mínima consideració per part de Rushdie. Per a formar part del seu cànon, no n’hi ha prou d’escriure com els àngels: cal fer-ho com Déu mana, és a dir en la llengua pròpia de la reina Victòria i, sobretot, dels grans magatzems Harrods.
A tot arreu, doncs, la llengua ha estat (i ho és encara) “compañera del Imperio”. El desequilibri cultural derivat d’aquesta imposició ha pervingut fins els nostres dies, tot consolidant nombroses situacions que podríem anomenar de “diglòsia literària”. Així, s’accepten com a literatures d’àmbit universal aquelles que s’han produït a l’empara de les llengües europees, o de la tradició literària europea. Però recrear l’espai propi en una llengua excèntrica implica la defecció de la pròpia comunitat cultural, a més d’incloure-hi un vassallatge assimilacionista que desvirtua i impossibilita la més mínima aspiració universal, diversa i democràtica.

La globalització solament té una llei, malthusiana i darwinista, que és la Llei del Mercat, sense escrúpols i implacable. És el Manament Superior que espenta i conforma aquesta societat única de l’economia mundial. Avui en dia la globalització econòmica imposa fusions en tots els camps: financer, empresarial, polític, cultural, lingüístic... Cal abaratir costos. Aquesta és la divisa general. Cal fusionar-se i crear grans empreses. Petit és sinònim d’irrendible. La literatura no queda al marge d’aquesta ideologia de l’optimització dels recursos, del benefici màxim.
Nosaltres (bascos, catalans i gallecs), som representants de literatures de poc pes demogràfic, és a dir, tenim una clientela lectora als nostres respectius països poc rendible econòmicament, si més no des de l’actual perspectiva d’expansió comercial. Les tirades dels nostres llibres són, en la majoria dels casos, irrisòries comparades amb les literatures de vell rang imperial. En aquest Món Global en construcció accelerada, no ho dubtem pas, s’hi fomentaran encara més les antigues llengües colonials. Per simple aritmètica comercial: aglutinen bosses de lectors –de clients potencials– molt més nombroses, per tant més rendibles. Així, la noció de “literatura” està devenint en una simple activitat industrial; el seu producte creatiu és rebaixat al paper de simple mercaderia i, per tant, la seua subsistència queda condicionada, ara més que mai, a les lleis del mercat. Ho veiem en l’actual proliferació de “literatura sense cultura”. Una literatura de masses, vàcua i superficial, que, de mica en mica, va desproveint-se de tots els seus valors literaris, cada vegada més minsos, fins aconseguir l’objectiu primordial de la dessubstanciació absoluta.
Com ja s’ha exposat en altres llocs, en les circumstàncies d’ara obres decisives de la literatura universal com l’Ulisses de Joyce o els set volums de A la recerca del temps perdut de Proust, difícilment trobarien un editor que s’atrevira a publicar-les: massa densitat, massa pàgines, fins i tot massa literatura. Caldrà interrogar-se doncs, amb un notable esfereïment, quantes obres que podrien ser cabdals per a l’evolució de la literatura del futur no han tingut, ni tindran, la més mínima oportunitat d’assolir la llum pública, si més no mentre l’ètica de la cultura actual continue sotmesa als criteris exclusivament mercantilistes.

La literatura representa un altre paper important en la societat de la globalització i del Pensament Únic. Si com a indústria genera bons diners i produeix importants dividends, com a vehicle d’idees, de pensament, és considerada summament perillosa i cal exercir-hi un control estricte. El dictat ideològic s’executa i es difon amb major rapidesa i efectivitat a través d’una llengua global, única. L’actual context d’atomització, de diversitat, entrebanca i dificulta la penetració social del missatge del poder. Així doncs, en principi, idiomes com el francès o el castellà encara gaudiran d’un cert prestigi econòmic. Aniran fent la viu-viu i produint calaix. Però de mica en mica se’ls posarà difícil competir amb el predomini creixent de l’anglès. Ja ho hem recordat abans que la “lengua es compañera del Imperio”. I aquest nou imperi, aquest nou totalitarisme d’abast mundial, ha de tenir, per necessitat i per tradició històrica, la seua “lengua compañera”. La història, fet i fet, és tan pedagògica com inapelable. És inapelable si més no pel que fa al passat. La seua part pedagògica, que hauria d’inicidir en la història del futur, no és tinguda en consideració. Potser perquè la desmemòria és un altre dels objectius bàsics de qualsevol totalitarisme.
No vull dir amb tot açò que les nostres, i les altres literatures en idèntica condició minoritària, seran erradicades de la faç de les llibreries com un malsà còlera comú. Subsistiran tanmateix (subsistirem!), per bé que en condicions de mercat marginal (més encara que ara, que ja és pronosticar-la magra), com ho són tantes literatures ignorades en llengües pròpies a l’Amèrica Llatina o a Àsia, posem per cas. Serem, ja de forma irreversible, “literatures tribals”, enfront de la “literatura global” de major rendibilitat econòmica, atès que els diners són l’argument fonamental que sustenta la ideologia de la globalització. Aquesta “literatura global” detentarà també el prestigi literari. Per bé que quan dic “prestigi” faig referència solament al fet, injust, injustificat i arbitrari, que el valor artístic d’una obra literària es mesura, cada vegada més, en funció de la seua major o menor presència mediàtica. I la presència mediàtica l’obté, per regla general i sense gaires excepcions, aquell qui publica en una empresa amb els recursos suficents per a pagar les tarifes publicitàries dels mitjans de comunicació.

La globalizació està imposant en la literatura un valors dominants, alhora que en condemna uns altres de regressius. Més o menys com amb els cèlebres pèsols de Mendel, que són, ja ho saben, l’origen de la genètica. Els valors dominants de la literatura actual es basen en la superficialitat i la reiteració. Pensem que, al capdavall, la literatura és eina i espill d’una societat que es vol, des del poder econòmic i polític, cada vegada més uniforme, més homogènia culturalment i ideològicament. De seguir així (i res no fa preveure que tinguem una esperançadora inflexió), la literatura, igual que la societat global, sotmeses l’una i l’altra a una implacable i rígida combinatòria, a la fi quedaran reduïdes als mínims elements idèntics, amb la qual cosa serà impossible, per tant, cap mena de nova combinació. Aleshores tindrem com a resultat la repetició perpètua: societat homogènia, cultures idèntiques, literatura clònica. Els imaginaris col.lectius, plurals i diferents, si sobreviuen potser acabaran reclosos a les “Reserves de Salvatges” que vaticinava Huxley a Un món feliç. La resta, societat global i literatura clònica, representaran un pacífic, beatífic i joiós ramat de dollys i dollys i dollys; mentrestant, el pagat i satisfet pastor lluirà el sarró replé i comptarà els bons guanys, tot mentre mirarà el gos, fidel i orgànic, que si potser lladrarà serà només per a espantar-se les mosques.

La globalització, doncs, no és solament econòmica, sinó també lingüística, cultural i, per extensió, literària. Malgrat totes les situacions de desequilibri que he comentat adés, és clar que en la literatura subsisteix, mal que mal, una inequívoca vocació multilingüística i multicultural que proclama el mestissatge com a valor constitutiu. Però la globalització, en la mesura que pretén l’homogeneïtzació, comportarà l’asfixia d’aquelles llengües, cultures, literatures que no siguen capaces de generar un benefici econòmic suficient per a poder cotitzar en el mercat mundial.
Ni tan sols les noves tecnologies de la informació –internet– podran pal.liar, malgrat alguns impulsius cants de sirena, aquesta situació de degradació sistemàtica. Al capdavall, tothom ho sap, la llengua de la xarxa és l’anglès. I en aquest altre àmbit la globalització lingüística (imposició d’una llengua única per a tot el mercat) és més palesa que en cap altre lloc. La prepoderància ací de l’anglès és, per tant, paradigma exemplificador per a comprendre i perfilar la problemàtica sobre la que avui reflexionem.

En resum, la globalització, en tant que projecte reduccionista, minoritzarà (potser fins a l’anul.lació) la capacitat de mestissatge, d’influència, entre les múltiples i diverses literatures del món. El seu objectiu final és l’homogeneïtzació cultural i lingüística, en la tradició dels antics imperis colonials. Les llengües sense capacitat econòmica es trobaran reduïdes a una supervivència purament tribal. I potser solament en casos excepcionals, sota l’etiqueta comercial d’alguna moda “exotitzant”, depassaran, efímerament, els seus tancats. Més o menys com fins ara. No formaran part, és clar, de l’àmplia noció democràtica de literatura universal, com no hi han format part tantes i tantes literatures.
A la pèrdua de pluralitat lingüística i cultural, s’hi afegeix el control ideològic que tot projecte totalitari i unificador comporta. Els valors culturals de la literatura seran minimitzats i banalitzats. De fet, el missatge ja és clar: la literatura no ha de col.laborar a transformar el món, sinó que cal adaptar-la, subordinar-la, a les necessitats d’una “nova” societat que ha de ser estable i gens conflictiva. Tal com explicita un dels personatges d’Un món feliç: «Tot el condicionament tendeix a això: a fer que la gent estimi el seu indefugible destí social». La literatura, en el context de la globalització, del totalitarisme economicista, ha ser servir per què «els esclaus estimin la seva servitud». En aquesta societat només pot existir una literatura superficial, sense capacitat de reflexió, repetitiva i doctrinària, posada al servei d’un poder polític que ens vol servils però feliços. Perquè només la servitud “lliurement” assumida produeix la necessària estabilitat social que perpetua el sistema totalitari. Però, tornant a manllevar-li els mots a Huxley, «és clar que no hi ha cap raó perquè aquest nou totalitarisme s’assembli al vell. Governar a cops de porra i mitjançant piquets d’execució, fam provocada artificialment, empresonaments en massa i deportació en massa, no solament és inhumà (cosa que avui –1946!– no esgarrifa gaire ningú), sinó que s’ha demostrat que és ineficaç».
Per evitar aquesta configuració política que se’ns ve al damunt, talment una de les paoroses set copes que vessaran sobre la humanitat els àngels de l’Apocalipsi, o, si podem, esmorteir-ne les conseqüències més pernicioses, hem de refermar-nos en el caràcter plural de la literatura. Hem d’obsedir-nos si cal a mantenir el flux il.limitat i la mútua influència entre les múltiples literatures del món, diguen el que diguen les lleis del mercat i proclamen el que proclamen els abrandats advocats i els beneficiats d’aquesta canongia. Només el manteniment i el foment de la multiculturalitat i el plurilingüisme poden preservar la capacitat de mestissatge de la literatura. El món global, tal com es pronostica, ens aboca a la ideologia única, a la reiteració cultural, a la literatura clònica. I nosaltres, clònics també, d’escriptura i pensament.

Sóc conscient que he plantejat aquesta reflexió en termes ben bé apocalíptics. Admetré, fins i tot, que possiblement he abusat d’una certa propensió histèrica. En tot cas, espere que em disculpen l’estratègia, que no és altra que exagerar els efectes per tal que es puguen entreveure més perfiladament les possibles conseqüències.

dissabte, 22 de juny de 2013

Exili, espoli



ESPOLI

S’ha estat un parell d’hores al bancal, fins que l’arribada del crepuscle l’ha fet desistir. Com l’any passat, en acostar-se la fi de l’estiu ha mamprès la tasca de serrar els tarongers. Fins que no en quedarà cap. Arreu diuen que enguany tampoc no es pagarà la taronja. A ell, ja tant li fa a quin preu la malpagaran els intermediaris. L’esplendor de la taronja valenciana comença a ser història. Com antany va esdevenir amb la morera. Ara, però, hi ha una diferència prou més greu: els fèrtils camps de l’Horta de Xàtiva desapareixen. I no és només per la voracitat dels plans urbanístics, desbaratats i corruptes, que han promogut els polítics espanyols; polítics forans i propis, tots cortesans i cobdiciosos, que estimen el territori de la manera com la metròpoli estima una colònia conquerida i sotmesa: per a explotar-la fins a la ruïna, fins a la mort. No pensen el país com un espai per viure-hi, sinó com un mitjà per enriquir-se. Fa uns anys impulsaren el reg per goteig perquè deien que regar a manta malbaratava molta aigua. La majoria dels llauradors, per no dir-ne tots, ho saludaren com un gran avenç per a l’agricultura. Avui, els tarongers agonitzen, abandonats. Tota l’horta agonitza. Cada dia hi ha més bancals perduts, més terra erma. Els braçals de les mil·lenàries sèquies no transporten un escorrim d’aigua. En els partidors, els dentells de pedra cisellada brillen al sol. Amb l’eufòria de veure les gomes degotant en els bancals, els llauradors abandonaren les sèquies i ara la majoria són ruïna. Aquella fèrtil horta que el rei conqueridor, en guaitar-la des del coll agut de Santa Anna, va lloar-la com la pus bella que anc havíem vista… L’horta es mor i en arribar l’estiu el riu de Montesa esdevé un barranc eixut. Ell recorda, sent encara xiquet i adolescent, nadar en les aigües transparents de l’assut de Vallés, en el de la Granja i en el d’Annauir, capbussar-se en el gorg de la Vella, riu endins… A Llanera, vora l’autovia d’Alcabete, acaben de fer la immensa bassa de regulació del transvasament Xúquer-Vinalopó. Les autoritats espanyoles han enganyat de nou els llauradors dient-los que l’aigua era per regar les terres del sud. Terres, però, de vinya i d’ametlers. Ara han anunciat que l’aigua serà per a ús humà. És a dir, per oferir-la a l’especulació urbanística, per a les noves poblacions de turistes rics d’Europa, que amb aquesta aigua ompliran les seues piscines i regaran el seus jardins. Aleshores, ell, com tothom de la redor, haurà de pagar més cara l’aigua perquè el transvasament afectarà els aqüifers del rodal, en conseqüència a les aixetes l’aigua hi rajarà tan dèbil que caldrà pujar-la dels pous amb més hores de motor. Aigua de motor, de l’amo quedes arrendador. Poc tornarà a veure córrer l’aigua cavallera per les sèquies de l’Horta de Xàtiva. El riu mort, la terra agònica… Però no és aquesta mort anunciada del riu i de la terra la que li bull al pensament tot retornant cap a casa amb el maleter del cotxe ple de llenya de taronger per cremar a l’hivern. Aquesta és l’enrònia que el corseca cada dia, perquè sap que no hi ha solució. País vençut, país espoliat. Allò que verament el capfica ara, ni que siga momentàniament, és l’encàrrec que encara no sap com mamprendre. Quan hi pensa, s’hi angoixa. Hi ha moments en què creu que hauria hagut de dir que no.
Li telefonaren des de Perpinyà fa unes setmanes. Gent d’allà, bons catalans, volen commemorar el 350 aniversari de l’infaust Tractat dels Pirineus, aquell pacte ignominiós mitjançant el qual espanyols i francesos acordaren la mutilació de Catalunya. Li demanaren una col·laboració al·lusiva des del País Valencià, des del sud de la Nació Catalana: un relat literari sobre aquells fets. N. ens ha donat el vostre telèfon, li va aclarir l’interlocutor. Ell, de primeres, va dubtar: no tinc gaire traça amb els relats històrics… Però tot d’una va accedir a intentar-ho. Va ser un impuls de la consciència. Un impuls solidari, per no dir-ne patriòtic, del que ara, però, se n'ha penedit. De vegades no és prou la bona voluntat. I d’ençà d’aquella telefonada ha repassat llibres d’història, revistes especialitzades que, just ara, per l’efemèride, se’n fan ressò… Tanmateix, passen els dies i no sap com traure-s’ho dels dits. Se li acaba el temps i no troba el cap per on encetar el relat, i li creix com un ofec, una ansietat que l’acorrala…


EXILI

Un altre dia enteranyinat i humit. Fa dies que no pot agrair a Déu una ullada de sol que li amanyague el dia, i sent recança per haver de morir-se envoltat de gris. Enyora la llum mediterrània. La llum de Perpinyà, de Barcelona, de València... La llum càlida del seu país, tan llunyà, tan inabastable, irrecuperable... No tem la mort. No la pot témer aquell qui és soldat i s’ha deixat la carn a trossos en tants camps de batalla. Tem la mort que pot arribar-li en aqueixa interminable successió de dies grisos, embrosquilats. Voldria que eixira el sol ni que fóra només un efímer matí, com si fóra, més o menys, un sol català vora el mar o vora el Canigó, i no un altre dia gris vora Temesvar. Només una ullada de sol durant el matí, voldria. I morir cap al migdia, per fi. Tot sol, però. Com moren els exiliats...
      Talment així pot començar el relat, amb el protagonista a la portes de la mort, vell i exiliat de la terra catalana. Qui és ell? Joan Cervera, capità de l’exèrcit austríac, nascut a Sant Llorenç de Cerdans el 1659, l’any que el cardenal Mazzarino i Luis de Haro, en nom de LIuís XIV de França i de Felip IV d'Espanya, respectivament, pactaren l’infame Tractat dels Pirineus, és a dir, la mutilació de Catalunya. En el moment en què enyora el sol català per ben morir té 77 anys. Un cas de longevitat extraordinària per a l’època, més i tot si hom té en compte que ha estat ferit en no poques batalles. Aquell sol gris de què se’n plany és el sol d’hivern a Temesvar, reclòs en un indret que han anomenat Nova Barcelona. Una colònia nova habitada per vídues, òrfens i exiliats vells, en els confins del vast imperi austríac; imperi que ell ha col·laborat a mantenir, mal que li pese... Tanmateix, més que una fundació per al futur Nova Barcelona és un asil de beneficència. I en conseqüència no tindrà futur.


DOCUMENTA I


Edicte de Lluís XIV de França, 2 d’abril 1700.
«LOUIS PAR LA GRACE DE DIEU ROY DE FRANCE et de Navarre, a tous presents a venir SALUT depuis plus de quarante ans que nous possedons en pleine souveraineté les Comtés et Vigueries de Roussillon et Conflans qui nous on esté cedés avec une partie du Comté de Cerdaigne par le Traité de Paix des Pirenneés les procedures des justices subalternes des dits pays les deliberations des magistrats des villes les actes des nottaries et autres actes publics ont continué a y estres couchés en langue catalane par un usage que l’habitude seule a authorisé. Mais comme outre que cet usage repugne et est en quelque façon contraire a Nôtre authorité a l’honneur de la Nation françoise… […] Voulons et nous plaist que doresnavant et a commecer du premier may prochaine toutes les procedures qui si feront dans les sieges et jurisdictions des dits pays de Roussillon, Conflans et Cerdaigne, comme aussy les deliberations des magistrats des villes et communautés les actes des nottaires et generallement touts autres actes publics qui se passeront en dits pays seront mis et couchés en langue françoise a peine de nullité.»

De la "Instrucción secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716.:

«Lo sexto se podría prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel Pais. La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Principes o naciones […]
»Pero como a cada nacion parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y mas quando el genio de la Nacion como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y por esto parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.»



ESPOLI

No ha estat mai a la Catalunya Nord. Només de passada. En aquella frontera que crearen espanyols i francesos entre Portbou i Cervera de la Marenda –la més antiga i estable d’Europa, segons que diuen– s’aturaven els trens dels veremadors. Dues vegades va fer aquell recorregut, sent adolescent. La primera com a treballador clandestí. Tenia passaport, se l’havia tret per a aquella ocasió; però no posseïa contracte de treball. L’oncle, cap de colla, havia de passar la revisió i l’havia advertit de no abandonar el tren: Si la guàrdia civil et demana la documentació, com que no tens contracte et faran tornar-te’n a Xàtiva en un bufit. Però tenia gana; necessitava prendre alguna cosa calenta. I va abandonar el vagó perquè a prop hi havia una cafeteria. S’hi va acostar i en català –en el seu català del sud valencià– va demanar un cafè amb llet i un pastisset. La dona que atenia la cafeteria també li va respondre en català –en català de Portbou. En aquells temps encara es deia al País Valencià, quasi amb orgull de família, «catalans i valencians, cosins germans». Després va venir la Batalla de València i l’enverinament que els espanyols feren de les aigües de la història. Llavors els valencians deixaren de considerar-se cosins germans dels catalans per a passar a dir-los «catalans, fills de puta!», mentre els espanyols es satisfeien de la seua reeixida estratègia i es baquejaven de riure de l’estultícia valenciana. Entre servir l’amo i honorar la família, els valencians, majoritàriament, han escollit retre servitud a l’amo espanyol i han renegat de la família catalana. «No mos fareu catalans!», encara n’hi ha que bramen, i tot seguit s’afanyen a lloar la superior condició política de la llengua castellana.
Ell, quan va adreçar-se en català a la dona de la cafeteria no ho feia perquè tinguera això que en diuen consciència lingüística. No debades els valencians són un poble sense gaire consciència de res, meninfots. La majoria estan convençuts que la seua història és la que els han explicat els espanyols, i en conseqüència la consideren pròpia i creuen que els seus mites són els que els han imposat «por justo derecho de conquista»… Amb tot, ni que fóra en una boira d’abstracció, els veremadors valencians sabien, de sempre, que a Portbou podien parlar com a Xàtiva, i a Perpinyà també: A Perpinyà parlen com mosatros, però més paregut a com parlen a Barcelona. Tanmateix, ell no ha estat mai a Perpinyà. Només ha passat de llarg amb el tren. Aquells «trenes especiales para vendimiadores españoles» que transportaven persones com si hi dugueren bèsties. El segon d’aquells viatges en què va travessar la Catalunya Nord va ser l’any 1975, l’any de la mort del dictador espanyol Francisco Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios.


DOCUMENTA II

Luis Martinez de Galinsoga, periodista i polític franquista espanyol, exdirector de La Vanguardia.
«…todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su Victoria...» (1939).
«Los catalanes son una mierda» (1960).

Georges Frêche, polític francès, expresident del consell regional del Llenguadoc-Rosselló.
«Là, les catalans me font chier, mais je leur tape dessus parce qu’ils m’emmerdent, mais dans deux ans, je vais me mettre à les aimer je vais y revenir je vais leur dire, mon Dieu, je me suis trompé, je vous demande pardon, ils diront: qu’il est intelligent, ils me pardonneront, ils en reprendront pour 6 ans. »
«vous faites un petit institut, une merde pour propager le catalan auprès de 4 guguss, tout le monde est content, tout le monde est content, évidemment ils parlent catalan comme ça personne les comprend à 3 km de chez eux. » (2008).



EXILI

Se li han traspintat per complet els trets de son pare, Ramon Cervera, pagès de Sant Llorenç de Cerdans. Els de sa mare, Isabel Sadurní, encara creu recordar-los. Creu recordar-los, perquè dubta si la imatge que d’ella conserva és un record fidedigne o una piadosa reelaboració de la memòria. En qualsevol cas, és la imatge d’una dona encara jove que l’abraça en el moll del port de Barcelona, instants abans que ell ha de pujar al vaixell rumb a Milà. Son pare, l’enterraren fa tot just un mes.
      A penes transcorreguts dos anys d’ençà de la signatura del Tractat dels Pirineus, el monarca francès va establir l’impost de la gabella de la sal al Vallespir i els pagesos s’hi revoltaren. A Sant Llorenç de Cerdans, el President del Consell Sobirà, Francesc Sagarra, català renegat, va fer penjar-ne vuit i altres cinquanta foren condemnats a gal·leres a perpetuïtat. Ramon Cervera va prendre part en aquells aldarulls, però tot i que va aconseguir fugir de la repressió les seues terres foren confiscades. Amb la dona i el fill va travessar la nova frontera i va establir-se a Camprodon. Sempre pensarà, però, a recuperar les seues terres, i creia que només hi havia una manera de fer-ho: calia foragitar els francesos i eliminar la nova frontera que separava els catalans. Per aquesta dèria, quan Josep de la Trinxeria va crear la seua tropa de voluntaris, els Angelets de la Terra, Ramon Cervera no dubtà a unir-s’hi. Participà en la victòria contra el renegat Francesc Segarra al Pas del Llop, va seguir unit als Angelets quan foren derrotats l’any 1670 al Coll de la Regina, i continuà la lluita de guerrilles contra l’invasor francès encara durant uns anys. Fins que, greument malalt, retornà a Camprodon. Ha mort quan el seu fill, Joan Cervera, té catorze anys. És un xicon despert i de notable intel·ligència, per això mossèn Jofre s’hi havia fixat i havia decidit encaminar-lo cap al sacerdoci. Malgrat l’agraïment que professa envers mossèn Jofre, Joan Cervera decideix no seguir el camí religiós. De son pare ha heretat el desig de recuperar la terra que li fou robada pels francesos i, com ell, delera expulsar-los del seu país. Així doncs, Joan Cervera abandonarà els estudis eclesiàstics, marxarà cap a Barcelona i allí s’allistarà a l’exèrcit austríac. No és que li plaga de fer-ho. El seu desig és fer carrera militar per tal de preparar-se com cal i poder tornar un dia a la seua terra del Vallespir, alçar en armes els catalans contra la mutilació de Catalunya i contra els drets senyorials i poder recuperar la terra de son pare, arrabassada herència dels seus avantpassats. Tanmateix, no té cap altra opció que enrolar-se en l’exèrcit austrícac, la mateixa dinastia que ha fet pacte amb l’odiat borbó. Però el que li cal és conservar els motius, organitzar una estratègia i seguir-la ulls a cegues malgrat tots els imponderables que se li puguen presentar. És jove i tard o d’hora acumularà els conexiements que li calen per aconseguir el seu objectiu. Si voleu podem dir-ne també somni.



ESPOLI

Viu en un poble menut de la rodalia de Xàtiva, en una antiga casa de llauradors; a les bigues de les almotlades de l’entrada encara es mantenen estacats en la fusta els claus de ferrer on penjaven els melons de tot l’any i la dacsa. A l’antiga cuina, encara s’hi conserva la llar de foc, en la campana de la qual hi ha pintat un típic paisatge amb una caseta d’horta. Les noves habitacions de diversa utilitat han substituït els espais que foren d’ús agrícola: l’estable, la pallissa, la cambra, l’andana… Des de la finestra de l’andana, el pis més superior de la casa, s’hi albira part de la serra Vernissa i la muralla de ponent del castell de Xàtiva.
Ell hi va nàixer, a Xàtiva. Xàtiva, la Socarrada, la ciutat heroica, la que, per rancúnia, va ser incendiada i devastada i el seu nou esborrat per aquell maleït rei borbó, Felip V. Fa uns anys encara li feia goig perdre’s per la ciutat vella, sovintejava les perifèries d’oliveres i garrofers i coves, vora la serra, i caminals i sèquies, per l’horta. Avui, ja no queda gaire d’aquella Xàtiva, a la que retorna sense acostar-s’hi, mitjançant la crossa de postals antigues i llibres de fotògrafs locals ja desapareguts, com la Xàtiva que retrataren. A la ciutat vella abunden les cases en venda, que ningú no compra, i si són comprades és per assolar-les i construir-hi un pastitx sense gust ni respecte per l’entorn històric. En els últims vint anys, el negoci de l’especulació urbanística, impulsat des de la política, ha devastat per complet la perifèria de la ciutat, fins a fer-la absolutament irreconeixible per als qui la visqueren. Viure la ciutat, tenir-hi punts de referència en tornar-hi, de tant en tant, i reconèixer-s’hi, veure-hi les mosses que la pròpia experiència ha deixat marcades en els carrers, en els camins, en els monuments, en la terra fèrtil dels camps, en la pedra viva de la serra… Saber, en identificar el paisatge, que hom hi té una història, un passat, una vida viscuda, i en cada imatge recobrada ell hi situa fets, persones, paraules, sentiments… Ara, quan torna a la Xàtiva devastada pels qui no estimen la terra pròpia, pels botiflers actuals i pels valencians renegats que en són còmplices, quan passa pels vells carrers degradats, per la serra i l’horta urbanitzades per la cobdícia, quan hi torna, ja no s’hi troba. Per això fa temps que no hi busca ja aquells indicis que li indicaven que aquella és la ciutat de les seues experiències, la ciutat a la que retornar, de prop o de lluny, per saber que hom té un origen i unes arrels, que si existeix el present és perquè cadascú prové d’un passat, i sovint el passat és compartit, col·lectiu: un imaginari de paraules comuns, un itinerari de carrers, places i partides, de cims, penyals, rius i sèquies… Tot allò que, si desapareix, ens converteix en humans sense passat, sense història, sense país viscut al que retornar: exiliats. Però no exiliats en un altre país, que poden albergar l’esperança de regressar-hi, ni que siga per morir: exiliats en la pròpia terra, per tant exiliats sense esperança de retorn. Exiliats, espoliats, «por justo derecho de conquista». Exiliats sense pàtria ni destí, a perpetuïtat.


DOCUMENTA III

Manifiesto por la lengua común
«Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural –nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés– sino de una inquietud estrictamente política…
22/06/2008


Déclaration de l’Académie française

«Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France. Par un juste retour, notre Constitution a, dans son article 2, reconnu cette évidence : « La langue de la République est le français ».
»Au surplus, il nous paraît que placer les langues régionales de France avant la langue de la République est un défi à la simple logique, un déni de la République, une confusion du principe constitutif de la Nation et de l’objet d'une politique.»
12/06/2008


EXILI

Plou a Temesvar, i ell no cessa de pensar en la mort: la seua mort com un gos sense amo, sense causa que la faça útil i honorable, una mort sense dol, sense amics ni parents que l’acompanyaran en el darrer comiat… I li ve al pensament la mort indigna del general Batiste Basset, a qui tant admirava, al costat del qual va combatre durant anys per una causa comuna, que no era la del rei al que servien.
Era a Viena quan li arribaren notícies, doloroses notícies, de la mort del general a Segòvia, en la més ominosa misèria. En aquell moment no hauria afirmat per res del món que seua sort d’oficial exiliat, malvivint en una trista pensió vienesa, oblidat i xancrós, fóra més digna i més honrosa que la que havia tingut el general valencià a la ciutat castellana. Feia poc mesos que, gràcies als acords entre Espanya i Àustria, havia pogut ell abandonar la presó d’Alacant, on es trobava reclòs d’ençà de la capitulació de Barcelona, i ara malvivia a Viena d’almoina reial.
Basset havia estat un home admirat pels qui combatien al seu costat, alhora que temut i abominat pels seus adversaris en el camp de batalla, però, sobretot, odiat pels qui politiquejaven en un i altre bàndol. Tenia justa fama d’home recte i conseqüent, amb un altíssim sentit de l’honor i de la lleialtat. Per aquestes qüalitats ell l’admirava. Per això pensava a imitar-lo. Amb Basset com a exemple i guia podria regressar un dia a la seua terra del Vallespir per encendre el regueró de pólvora que retornaria la terra catalana als seus propietaris legítims. Seria ell, Joan Cervera, fill d’un Angelet de la Terra, qui alçaria el seu poble contra l’opressió del rei borbó, un rei tan miserable que fins i tot ha prohibit el català en terra catalana! Un dia, ell regressaria a Sant Llorenç de Cerdans per recuperar la terra, la llengua i les lleis dels seus avantpassats. Un dia…
      Va conèixer Basset a Milà, al principi de la seua carrera militar. Però el talent del valencià era tan extraordinari que li va ser impossible de seguir-lo en la progressió. Tanmateix, sempre va voler romandre al seu costat. En esclatar el conflicte per la successió entre àustries i borbons, va participar amb Basset en l’ocupació i la defensa de Gibraltar. El va seguir, enardit, quan Basset va alçar el valencians contra els borbons: amb ell va desembarcar a Dénia el 17 d’agost de 1705. El poble el va rebre com només són rebuts els herois. Arreu el seguien, com qui segueix l’estel enlluernador que els ha de mostrar el camí que els retornarà la dignitat i l’orgull, i el dret de la terra que siga per a qui la treballa. Va defensar amb ell l’heroica ciutat de Xàtiva, i va compartir-hi presó a València quan els capitostos austracistes el traïren. Era amb ell també quan l’alliberaren els mateixos miserables que l’havien empresonat, després de la derrota d’Almansa el 25 d’abril de 1707, quan s’adonaren que els valencians no lluitarien si no els comandava Basset. I quan va ser perduda València, també el va seguir per defensar Barcelona. Els anglesos traïren els catalans, i el rei Carles, a qui havien aclamat com a nou sobirà de la nació de les quatre barres, també els abandonava a la seua sort, després d’un altre pacte ingominiós que, com el dels Pirineus, malmetia de nou la Nació Catalana, tot abolint ara les seues institucions, les lleis i la llengua.
       En capitular Barcelona, Joan Cervera, a l’igual que altres caps i oficials, va ser detingut per les tropes castellanofranceses i conduït a la presó d’Alacant. Passat un temps, a Basset el traslladaren al castell de la ciutat basca d’Hondarribia, i més tard se l’emportaren a la presó de Segòvia. L’any 1725 Àustria i Espanya firmaren el Tractat de Viena i alguns dels caps i oficials que havien defensat Barcelona amb Basset foren alliberats. Basset, però, va continuar a Segòvia. Després que fou alliberat, li concediren una minsa pensió pels serveis prestats a l’exèrcit. Però no tenia on anar-hi, “on caure mort”. A Viena estant, doncs, li arribaren les notícies de la mort de Basset. Amb tot, feia temps que ja havia assumit que aquell somni de recuperar la terra del Vallespir se n’havia anat a orri.
Plou a gana a Temesvar. Hi plou després d’un seguit de dies grisos, tanmateix de núvols sems. Ara hi plou a gana. I ell voldria que fóra l’útima pluja que veieren els seus ulls. Espera la mort sense por, quasi amb deler, però amb recança; perquè morirà en una terra inhòspita, en un indret que han volgut batejar com Nova Barcelona, un indret que amb el passar dels dies ha esdevingut la tomba d’un grapat d’exilitats sense esperança. I ell en serà un més, un de tants, a qui fins i tot la història dels catalans oblidarà. Com ha oblidat Basset. Exiliat a perpetuïtat.


CODA

Lladres que entreu per Almansa/ no sou lladres de saqueig,/ que ens poseu la cova en casa/ i des d'ella governeu […] No s'ensenya en les escoles/ com van esclafar un país,/ perquè d'aquella sembrada/ continuen collint fruits. AL TALL. Lladres
Una esperança desfeta,/ una recança infinita./ i una pàtria tan petita/ que la somio completa. Pere Quart. Corrandes d’exili.

Xàtiva (País Valencià), agost-setembre 2009.


Amb aquest relat vaig participar en el llibre col·lectiu (F(r)iccions al Pirineu, publicat a Perpinyà amb motiu del 350 aniversari de la signatura del Tractat dels Pirineus.

dimarts, 11 de juny de 2013

Sorió des d’un no-lloc




Contemple el terme des de la terrassa superior del Gran Centre Comercial i d’Oci. Plou i no hi ha ningú a les taules exteriors de la cafeteria on acabe de fer-me un cafè. No és pel mal oratge que no hi ha parròquia, sinó per l’hora: els qui treballen a jornada intensiva, que hauran dinat tard, ara estaran becant-la; i els qui la fan partida fa no res que s’han incorporat a la tongada de la vesprada. És un bon moment per fer la compra a l’Híper: sense cues ni aglomeracions. Aquesta buidor, díriem que lassa, contrasta amb el guirigall que hi va haver ahir mateix, diumenge. En una de les sales del cinema projectaven l’exitosa Avatar en sistema 3D. Grans efectes especials només apreciables a través d’unes ulleres també especials.

Això va ser ahir diumenge. Avui, però, dia de pantaló vell, sense ulleres especials, a ull cru, i gairebé en soledat, guaite el paisatge conegut: llocs que tenen nom i que són singulars i únics. Els contemple des d’un no-lloc, des de la terrassa d’un Gran Centre Comercial, les botigues i les cafeteries del qual no són singulars i úniques sinó repetides franquícies. Perquè aquest no-lloc és un espai clònic, redundant, idèntic a tots els altres Grans Centres Comercials d’arreu del món. Tant se val que les botigues s’hi anuncien en caràcters llatins, ciríl·lics o sànscrits.

Des de la terrassa superior d’aquest no-lloc veig a muntó de llocs. El més proper, el poblet de Sorió: «dos places i un carreró». En tota la superfície que ocupa aquest centre comercial hi cabem molts Sorió. Però, a diferència del centre comercial, de Sorió només n’hi ha un: aquest que fita amb la riba del riu del Montesa. Tot i l’hivern plujós, al riu li sobra ben bé tot el caixer. Amb tot, el travessen dos ponts, l’un al costat de l’altre, paral·lels. El més antic el construïren a primeries de la II República, si no m’erra la memòria. En aquell temps el riu fluïa cap a l’Albaida amb més cabal. En alguna sala municipal hi deuen haver penjat un tapís –no puc assegurar ara si del pintor Climent– que mostra el riu en un remels ample, a la riba del qual pastura una vaca. He sentit a dir que quan construïren aquell pont alguns atrevits es tiraven de cap a un gorg que hi havia als peus. També que els xiquets solien encamallar-se damunt d’un tronc i davallaven el riu des de Sorió fins a la casa de Na Marca. Quan hi arribaven, lligaven el cap del tronc i, a contracorrent, el sirgaven riu amunt.

Segons que m’han contat, quan feren el pont li llevaren la faena al tio Nelo. La via comuna entre la Llosa i Xàtiva era el camí de l’Estret. Però en arribar al riu no hi havia guals eixuts i per a salvar-lo calia mullar-se els garrons. O bé anar fins a la passera del tio Nelo i pagar-li peatge. Aquesta era la seua ocupació: reparar la passera si el riu procel·lós l’arrabassava, i cobrar a qui volguera travessar-lo sense haver de banyar-se els garrons.

Ma mare hi solia anar, a Sorió, de xiqueta, amb son pare. Hi teníem parents. De fet, el meu besavi consta als papers com a natural de Sorió. Tanmateix, no recorde ara qui m’ho va contar, si ma mare o algun conegut que de xiquet havia viscut allà, que hi voltaven serps de tamany mitològic –disculpeu-me l’exageració–, grosses com una monyica d’home, i les més velles tenien barba i tot. Serpotes, doncs, que solien fer molta destrossa pels corrals. Un dia en mataren una de més de dos metres de llargària i la penjaren d’un arbre. Al seu voltant s’hi va aglomerar un públic expectant, sobretot xicalla, amb ganes de resquit per la mortaldat feta. L’obriren en canal i de les entranyes li tragueren polls i catxaps que encara no havia digerit.

Aquestes coses m’han dit que van passar al lloc de Sorió. Com el poeta, lentament ho recorde des de la humida terrassa d’un no-lloc, amerada la llengua del fat regust d’un cafè de franquícia. Plou, però aquesta pluja, tot i persistent, no farà créixer gaire el cabal del riu. Encara que tant li fa, si ja no hi ha xiquets amb delit de navegar sobre un tronc riu avall. No és possible competir amb la pantalla panoràmica i les ulleres 3D. S’escampen com una plaga, les franquícies clòniques.

diumenge, 2 de juny de 2013

VINT MÉS VINT MÉS (20+20+). Amb Feliu Ventura vers l'infinit



Vint anys refilant cançons com un gafarró en lo més alt del taronger. I jo voldria que durares tant o més que un cul de morter en un bancal i donares més faena que un porc en un regat, i qui tinga ràbia que rosegue ferro! Que ja sabem que és curt el jornal del cantat honrat que no canta per alçar el pet, sinó per moure el pensar i agrair l'estima. I encara que d'anar sempre rostària amunt la cama es cansa, t'ajudarem a refer l'alè perquè mantingues la veu, com a mínim, un altra vintena més.


Ja us heu apuntat per viatjar amb Feliu Ventura VERS L'INFINIT? 
Podeu apuntar-vos ací.