dimecres, 29 de maig de 2013

Convideu-los a un xàmbit

Foto: Toni Marzal

Fa calor. No fa molts anys, si feia oratge bo, els xambiters encetaven temporada per falles. Encara que per març ja se sap: igual plou que neva que fa ras. Baixen els músics vestits de mànega curta doncs, i entre el camejar de la processó i la bufera, el cos se’ls arbora. I se’ls transpinta la marxa. Ara paren, ara mouen, ara sonen. Fem foc o fugim?, dirien, si foren roders. Però són músics. Músics un dia de març faller, acalorats, fatigats, atordits potser. Sembla ser que n’hi ha alguns que tiren avant, rostària avall, i d’altres que paren per refer l’alè i recompondre la colla. Ieee, on aneu? Els qui van davant s’aturen perquè han reconegut la veu que els crida. Paren de tocar i esperen instruccions, o les debaten tots junts. Si per un cas hi passava, casualment, improbablement, un xambiter, d’aquells antics –ja extingits–, espentant el carro, els músics acalorats li’n demanarien un, de xàmbit. De vainilla, podria ser. Fa calor. I els músics refan l’alè. Encara com ara van costera avall. Quan mouran de nou, potser atacaran un pasdoble, i en un bufit depassaran els revolts del Torreó, i en arribar al desaparegut Trinquet de les Ànimes els esperits que encara hi ronden saludaran, invisibles, el pas de la festa, i envejaran els músics, tan vius, i la primerenca calor de març, tan suaument càlida. Calor de falles. Que no pare la música. Doneu-los aigua fresca, als músics ardits. O convideu-los, si poguera ser, a un xàmbit. 
 
Publicat al fanzine El verí del foc de la Falla Juan Ramon Jiménez de Xàtiva (2012)

dissabte, 18 de maig de 2013

El destí ineludible de Salvador Messia





Qui ets tu?
Ell no es va negar a respondre i confessà clarament:
Jo no sóc el Messies.
Evangeli segons Joan 1, 19-20



Cague’n l’as d’oros i el xiquet dels collons!, va vociferar l’avi Josep, de malnom l’Orot per la repicada imprecació amb què sempre s’acompanyava el dir, fóra per a exaltar-se, encetar enhorabones o renegar com un carreter, patriarca vell i boterut de la família Messia, amb la carnassa enforfoguida en la cadira de repòs, setial preeminent que simbolitzava el més elevat escalafó de la jerarquia familiar, quan la fadrina de la casa, una xicota apocada i poregosa, del barri del Raval, va avisar la caterva que celebrava l’onomàstica del cap de casa, quan ja tothom –vint-i-dos entre fills, filles, nores, gendres, nétes i néts– esperava que els escudellaren el plat de paella, el motiu pel qual Salvoret, sisè nét de la dinastia Messia, no havia comparegut a taula a l’hora que els bons costums i la recta disciplina exigien.
    Que el menut Salvoret, senyor amo, el té al més amunt de la teulada, i com s’esvare es trencarà com un ou, ai, santa Bàrbara dels Trons, havia anunciat la fadrina amb la veu tremolosa i esqueixada, les llàgrimes se les torcava amb la punta del davantal, i tot d’una va ser quan el patriarca Josep Messia, àlies l’Orot, va flastomar amb la carta major mentre maldava per alliberar la seua excessiva saginada d’entre els barrots de la cadira de repòs i tota la resta de la família cuitava a abandonar la taula parada per anar a veure quina una havia ideat el trapatroles del Salvoret, que no la pensava que no la feia, com aquell dia que va muntar la mula a pèl i va anar d’un bac a terra i se’l van haver d’endur corrents a l’hospital, que se li havia quedat la cara esbalaïda com si se li haguera aparegut el Nostre Senyor.
    Eixiren tots a la replaça de davant del mas, que ja hi pegava l’ombra dels tres pins arrenglerats, mentre els gossos lladraven descompassats, encomanats per la cridòria de les dones i l’aldarull comboiat dels cosins de Salvoret, el qual, des del capdamunt del mas, en la ratlla que separava els dos caents, abillat amb capa i antifaç, funambulava d’ací cap allà a la brama de no patiu, humanitat indefensa, que Salvador Messia farà justícia i repartirà més hòsties que un capellà el dia de les comunions!.
    Cague’n l’as d’oros, Salvoret, va increpar-lo el patriarca Josep Messia des de la replaça, la cara roja com un titot i el gaiato en dansa, que poc va faltar perquè li cascara el cap a la nora Maria de l’Ascensió, mare de l’actor de la iseta, baixa d’ací dalt en un bufit o et jure per la llet que t’han donat a mamar que el gaito te’l marcaré en l’esquena, malapell de collons, i tu cagandanes, li deia al seu fill Miquel, pare de Salvoret, què fas ací bocabadat com un estaquirot, aguardant si una revolada d’angelets del cel et baixen ansa per ansa eixe rebordonit que m’has donat per nét?
    Massa tebeos, ha llegit el desgraciat, reprovava el patriarca, enfurit, que no sé de què collons li serveix que el porteu a un col.legi de capellanots si té més poc ficaci que un pardalet, però com que no feu més que comprar-li tebeos en comptes de llibres de profit, ací teniu el resultat: un cap ple de pellorfes i borumballes, que es pensa que és superman i com tire a volar de la teulada voreu el tave que s’arrearà contra terra, el safanòria de collons, que es trencarà com un ou, que diu la Blaia, me cague en l’as d’oros!
    Entre crits, precs i ploramentes, Salvoret feia el seu paperot damunt la teulada, ara em tire ara no em tire, i vinga d’humanitat indefensa, que jo vos salvaré de la púrria malvada i repartiré més hòsties que un capellà, però no es tirava, cosa que va donar temps que l’oncle Manolo, casat amb la major del patriarca Josep Messia, tinguera temps d’anar al poble amb el camió i portara una llarga escala d’electricista, de les que gastava el seu cosí Vicentico quan posaven els llums de colors per la fira, i encara sort que van ser a temps de pujar i assampar Salvoret-Superman i baixar-lo amb una sumanta de carxots i bescollades...
    Poques ganes li van quedar a Salvoret de fer isetes de tebeo, a banda que deixaren de comprar-li’n perquè li produïen una malsana influència, com s’havia vist amb aquesta i d’altres heroiques interpretacions anteriors ni la meitat d’extremades, per la qual cosa va ser que Superman, El Jabato, el Capitán Trueno, el Guerrero del Antifaz, entre d’altres, acabaren en foc fugaç d’estufa, mentre ell, Salvoret, amb l’ajut de la severa pedagogia dels capellans del col.legi on estudiava va perdre de vista els tebeos i s’aplicà en l’estudi de les Vidas Ejemplares, sobretot de sants i místics, que publicava l’editorial Bruguera amb profusió d’il.lustracions devotes, cosa que va propiciar que, passat el temps, Salvoret es fera missioner jesuïta i marxara a sudamèrica a fer cristians novells, encara que al cap de poc, coses de l’indefugible destí que cadascú porta escrit en algun cromosoma críptic, va penjar els hàbits en un bananer i fa un grapat anys que la família no sap gaire cosa d’ell, llevat que encara es viu perquè, més o menys per sant Josep, envia un carta a casa a nom de l’avi que conté tres ratlles justes, acompanyada d’una ampolla de rom i una caixa de puros (havans, naturalment).

Publicat en el Llibre de la Falla Molina-Claret l'any 2000 i després dins el volum de relats Llet agra i altres històries com sagrades (2002)

dilluns, 6 de maig de 2013

Experiència i conclusió d'un corredor que va haver d'abandonar la cursa


Publicat en el llibre de 75è aniversari de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva (2009)



Imaginem-nos que un prestigiós club de curses d’obstacles decideix celebrar el 75è aniversari de la seua fundació. Per a tan devanible efemèride preparen la publicació d’un llibre en el qual, posem per cas, repassaran la dilatada i fructífera història del club, alhora que recordaran els seus membres més brillants, entre entrenadors i atletes, alguns dels quals han convidat a posar en paraules memòries i opinions. Heus ací, però, que entre els convidats a col·laborar-hi figura un antic membre que, tot i que ha tret medalles en altres disciplines –no caldrà especificar si alguna o no cap de metall noble o totes d’impur aliatge–, en el temps en què va pertànyer al club no solament no consta que guanyara cap cursa, més te’n diré: no va acabar-ne cap.



Aquesta és –pam amunt, pam avall– la meua contrariada circumstància en aquesta col·laboració per al 75è aniversari de l’IES Josep de Ribera. No vaig acabar ni tan sols el batxillerat elemental. L’equivalent actual, el títol acadèmic de Graduat Escolat, me’l vaig haver de guanyar anys més tard en una Escola Permanent d’Adults, i val a dir que ho vaig haver de fer en constant conflicte amb l’empresa on treballava llavors, la qual em negava les hores que per llei em corresponien per poder assistir a examens. Hi participe, doncs, des de la contorbada consciència d’algú que no ha fet mèrits per a formar part d’aqueixa nòmina d’excel·lits estudiants que acabaren amb bon registre de temps, fins i tot amb consecució de medalla, la cursa en què prengueren part.



No sé si dir que és des de la perspectiva del fracàs que aborde aquest text. Tanmateix, no pas des del meu fracàs particular o dels qui, com jo, abandonaren la cursa tot i mostrar-hi aparents aptituds. Al capdavall, el sentiment de fracàs és una valoració personal, que esdevé efectiva –i ferida supurant– quan un l’assumeix i la justifica. En el meu cas, l’abandó de la cursa no l’he assumit ni de bon tros com un fracàs personal i, per tant, mai no he sentit la necessitat de justificar-lo. Des del meu punt de vista, subjectiu, i, per tant, discutible, el fracàs cal atribuir-lo al sistema educatiu que vaig haver de patir.



En aquell temps en què, per edat, vaig començar a competir en la cursa, entràvem a les aules amb ferm pas marcial i arborats himnes en la boca –«Prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van…», com ara membres d’una organització paramilitar, mentre hissaven i arriaven l’enseña nacional i resàvem i rosegàvem padrenuestros i avemarías a foc seguit. Per poder ingressar a l’institut d’enseñanza media era menester haver superat un examen previ, sobretot si estudiaves en un centre públic, i encara més “sobretot” calia demanar una beca, sense la qual tant s’hi donava que apuntares maneres d’Einstein o de Faulkner: sense beca, per als qui proveníem dels estaments socials inferiors, no hi havia opció. Avui, malgrat les aparences, tampoc. Això de les beques prové del concepte, sempre humiliant, de la caritat cristiana, segons la qual els qui detenten totes les possibilitats, com a gest de “generositat” s’avenen a repartir unes poques entre els menys afortunats. En el fons, però, és una reprovable revenja. En tant que cristians amb poder econòmic, són conscients, perquè així ho publiquen els mateixos evangelis cristians, que «és més fàcil que un camell passe pel forat d’una agulla, que no pas que un ric entre al Regne de Déu». Per això costava tant a un pobre –fóra cristià catòlic o protestant, ateu, agnòstic o meninfot– arribar a fer estudis de batxillerat; i més costós encara, per no dir-ne heroic, aconseguir de cursar estudis universitaris. Per a un pobre, estudiar havia de ser tan díficil o més que l’entrada d’un ric al Regne de Déu. En aquella societat –i en aquesta, ai!– els rics dictaven les normes, sovint amb intencions “compensatòries”. I puix que tenien els diners i la propietat, fins i tot podien permetre’s el luxe de passar-se els anys fent estudis, encara que esmerçaren quinquennis complets a aprovar un sol curs, mentre corrien les universitats com qui fa ostentós turisme. Com eren rics, més que estudiants eren vividors, en el sentit malfaener del terme, i només quan l’escassa intel·ligència d’alguns –més aviat poca “pillada” que diríem– els posava en evidència davant la família, aquesta, avergonyida, o pagava tot d’una el títol de la llicenciatura o, si eren mínimament honestos malgrat tot, remataven en un bufit la dilatada i dissoluta vida acadèmica del fill. Com el cas aquell d’un etern estudiant de farmàcia que havia recorregut déu sap quantes universitats sense traure’s el títol, i a Sevilla estant, en ple mes d’agost, va enviar aquest “apurat” telegrama a la família, mitjans propietaris agrícoles que aspiraven a tenir una fèrtil farmàcia en propietat: «Atrapados por la nieve. Envien fondos». I és que els llauradors, ni que siguen de l’esquena dreta, això de l’oratge s’ho saben per les cabotes dels dits…



Avui dia, malgrat haver enterrat, en la més absoluta impunitat dels seus crims, el dictador i la dictadura, podem afirmar que junyim en les mateixes velles condicions el nou bancal. En els ensenyaments inferiors –primari i secundari–, tot i la proclamació de gratuïtat, el ben cert és que la despesa en material escolar suposa una ganivetada en la jugular de les economines mitjanes i baixes, borbotó que només és possible atenuar si hom té fortuna de ser agraciat amb una caritativa beca. Almoina que les administracions públiques concedeixen barat a parar la mà com uns pidolaires qualssevol, dels quals farà relació pública i humiliant que apareixerà exposada en el tauler d’anuncis, a fi que tothom conega quines famílies poden pagar-se els llibres i quines no. El nostre és un sistema educatiu que, tot i assegurar que afavorireix la igualdat d’oportunitats, en comptes de fer-la efectiva a través de la universalització del dret a l’educació, és a dir, de la gratuïtat total, ho fa mitjançant un sistema de caritat pública. Sistema anacrònic, per classista, humiliant, discriminatori, antidemocràtic…



L’estudiant que prové d’un entorn econòmic elevat pot dedicar-se a temps complet a la seua obligació; per contra, l’estudiant amb rendes econòmiques mitjanes i baixes, està obligat a realitzar un sobreesforç econòmic i personal, el qual fa que, en la pràctica, no existesquen les mateixes oportunitats per a tothom. Diríem que el sistema penalitza l’estudiant que prové d’una de classe econòmica inferior. Més i tot, sovint no n’hi ha prou amb la caritat de les beques i cal buscar una feina –sovint precària– que li permeta costejar-se la carrera, havent de compaginar llavors treball i estudis, dedicant a un el temps necessari que hauria dedicar a l’altre. Un sobreesforç que no és democràtic, perquè no és exigit a tothom per igual, només als qui tenen nivells de renda inferiors. I si damunt, al final de la correguda, hi calen màsters i postgraus i altres desequilibrants imposicions afegides, és evident que, també a la universitat, uns pasten i uns altres van al forn. Diuen ara que, si més no en l’àmbit universitari, això de les beques s’acabarà. La beca serà substituïda pel préstec, que l’estudiant de classe inferior haurà de retornar al banc després que haurà enllestit la carrera –i si no l’ha enllestida, també–. I és que això de fer estudis és cada vegada més un luxe que no un dret. I els luxes, ja se sap, són privilegi de les classes governants i benestants.



Arribats en aquest punt d’abrandada inflamació política, i per no excedir-me fins al punt d’enfangar-me en un improcedent pamflet, del tot extemporani, desconnecte el megàfon i abaixe del cadafal per reprendre la interrompuda senda de la comparança esportiva i el recurs de la memòria. He dit que mamprenia aquest exercici des de la perspectiva del fracàs, de l’estudiant desenganyat que es va quedar a mitjan requesta, fart com un gos de fer examens sense aprendre res. Tanmateix, seria injust i ingrat si diguera que no vaig traure cap profit d’aquells tres anys de saltar màrgens i barrancs pels patis, aules i passadissos del vell Ribera. Guarde encara amb orgull el diploma de paper grogús que acredita haver estat «galardonado com el premio cuento» l’any 1971. I no he oblidat el dia en què donya Consuelo Garcia, durant una classe de castellà, en uns anys en què la dictadura espanyola havia colgat el nostre català en el forat més profund i prohibit, va explicar-nos que la llengua que parlàvem a casa, al carrer, en aquell territori entre el Puig, Santa Anna, la Penya Roja i la Creueta, llengua prohibida i perseguida, tenia gramàtica i escriptors. I l’endemà d’aquesta classe, com si diguérem clandestina, Marrahí Pla –estic gairebé segur que va ser ell– va portar a classe un llibret amb els populars miracles de sant Antoni de Gavarda, i en va llegir alguns. Heus ací, doncs, fet i fet, quina emprempta indeleble va deixar en aquest estudiant frustrat aquella experiència de tres anys –al capdavall potser no tan fracassats ni tan inútils– en el Ribera:

 
Sant Antoni de Gavarda

va fer un miracle en Antella:

una güela caigué al riu,

si no la trauen s’aufega.

I un geperudet que al sant se li ha aclamat,

la gepa que tenia darrere

davant se li ha passat!


dimecres, 1 de maig de 2013

Presentació del llibre de fotografies «Xàtiva. Passeig Monumental»


Ahir presentàrem a la Casa de Cultura el llibre Xàtiva. Passeig Monumental. Es tracta d'un recull de fotografies, en blanc i negre, organitzades en forma de passeigs per la ciutat, a través dels quals proposem mostrar i donar a conèixer millor, a propis i a visitants, el passat històric, monumental i artístic de la ciutat de Xàtiva. El llibre ha estat a cura d'Antoni Martínez Revert, el pròleg és de Carles Sala, les fotografies són de Miquel Sala i de Julián Garcia, la maquetació és d'Artur Heras, i s'ha imprès als obradors de Martín Impressors de València. Jo he col·laborat, amb Antoni Martínez Revert, en l'elaboració dels textos que acompanyen les fotografies. A continuació podeu llegir el text que vaig preparar per a la presentació.


Encetaré la meua intervenció amb un relat popular que de ben segur alguns recordareu...

Això era i no era un llaurador que posseïa algunes terres, i arribat a certa edat va començar a preocupar-se per l'ús que el seu hereu poguera fer d'aquella herència. Fill meu, li va dir, tingues cap i no faces de l'hort un era. El fill no entenia el sentit d'aquell consell. Ell prou que conexia la diferència que hi havia entre un hort cultivable i una era improductiva on es batia el blat en el temps de la parva. Així i tot, son pare li reiterava: Fill meu, tingues trellat i no faces de l'hort un era... El consell treia de polleguera l'hereu, sobretot perquè son pare insistia com si no creguera que ell sabera diferenciar una cosa de l'altra.
    A la fi el pare va morir i l'hereu es va fer càrrec de les terres. No hi va posar massa interès i a poc a poc va anar venent-les per poder eixir a una vora. Fins que se'n va quedar sense. Passat el temps, ja entrat en edat, un dia va pujar fins al capdamunt d'un tossal des d'on ataüllava bona part del terme. Des d'allí va divisar tota l'horta fèrtil que circumdava la ciutat. I va descobrir tots aquells horts que un dia havien sigut de la seua propietat. Els descobria i els assenyalava amb recança des de la distància: Aquell hort era meu, i aquell altre també ho era... I aquell de més enllà també era meu... Llavors va parar atenció en aquell era, aquell verb conjugat en passat que indicava una possessió perduda, i es va adonar del vertader sentit que tenia aquell consell que son pare li va donar, que no era altre que sabera conservar allò que havia rebut en herència.


Ara us parlaré d'Stendhal, però no tant per l'escriptor sinó per la síndrome que porta el seu nom. Sé que estic entre persones ben formades culturalment que saben qui és Stendhal. Però no estará de més que en faça un apunt d'arrapa-fuig.
    Stendhal, escriptor francès del segle XIX, autor de novel·les com El Roig i el negre, La cartoixa de Parma, Vanina Vanini... La síndrome que porta el seu nom, però, no té res a veure amb la literatura, pertany a l'àmbit de les malatites o disfuncions de la ment. Va ser descrit per la psiquiatra italiana Graziella Magherini, l'any 1979. És una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística, monuments i obres mestres de l'art. Stendhal va donar una primera descripció del fenomen arran de la seua visita a Florència l'any 1817.

Ara us parlaré d'una altra síndrome, aquest nova, i d'àmbit restringit al rogle de la nostra Xàtiva. De moment. Perquè igual serveix per a descriure altres casos silimars. És l'anomenada, modèstia a banda, Síndrome Cucarella (digueu-me, si convé, pretenciós). Jo no sóc Stendhal, ni de bon tros m'hi acoste, però també escric cosetes. Fet i fet he col·laborat en aquest llibre que avui presentem. Jo no sóc Stendhal ni Xàtiva és Venècia. Què hi farem... Però consentiu-me, a tall d'argumentació eventual i juganera, tan allunyades comparances.


Els forasters que visiten Xàtiva --esperem que també ho faran ara a través d'aquest llibre--, parlen i no s'acaben les paraules referides a la bellesa de la nostra ciutat. Ens ho han dit, i ens ho diran, amb un fervor que potser nosaltres no ens acabem de creure. Per modestos o per escèptics o per ignorants. Tanmateix, si us atreviu, vosaltres que sou de casa, a fer in situ el passeig --els passejos--, que us hi proposem, estic segur que, si teniu de mig segle en amunt, no podreu evitar l'accés d'una mena de remordiment, una recança. Similar potser a la de l'hereu que va convertir el seu hort en un era... Perquè de sobte, divisada la ciutat des del promontori de la memòria recent, poster us vindran al record tantes coses que no hem pogut conservar: l'ermita de les Santes, el claustre de Sant Domènec, la presó, i tants casals antics i tants palaus convertits en finques de nova planta, i aquell petit teatre o bombonera que fou el Salón Setabense, aquella bassa de la plaça homònima i tantes fonts desaparegudes, i eixa ermita de Sant Antoni assolada fan ben poc, i lamentarem no haver disposat d'un vertader projecte de recuperació del nucli antic que haguera impedit el deteriorament i l'abandonament de les seues cases i carrers, i tot el que encara llangueix, es solseix i s'afona per sobrepès d'incultura i d'autoodi...

No podríem imaginar-nos, per més esforç que hi posarem, com devia ser aquella Xàtiva esplendorosa anterior a l'incendi ignominiós del primer monarca borbó. No podrem imaginar-nos aquella, sens dubte, bellíssima Xàtiva, segona ciutat en importància d'aquell antic regne. Però podem imaginar-nos que aquesta bellesa que encara conservem tres-cents anys després podria haver sigut molt més profusa, exhuberant, fins i tot torbadora, si els qui ens han precedit en aquest darrer mig segle d'història hagueren estimat la nostra ciutat ni que fóra un poc i hagueren respectat el seu llegat monumental i artístic.
    Aquesta és la recança, la pena que provoca el meu síndrome. Xàtiva no provoca al·lucinacions per sobredosi de bellesa, però desperta encara una gran admiració entre els qui la visiten. Amb aquest llibre volem que propis i visitants la coneguen millor. Perquè diuen que l'estima creix amb el coneixement. Potser per això els qui coneguem a bastament la nostra Xàtiva l'estimem tant, tot sovint amb gran dolor. I ara permeteu-me acabar amb un impostada llicència poètica i dir-vos que és gran i punyent el dolor que provoquen les absències, tan punyent que a males penes l'apaivaga l'admirable esplendor de les presències.

La Presó

Ermita de les Santes

Convent de Sant Domènec


Algunes de les fotos del post les he amprades de Xàtiva en Fotos