dimarts, 3 de setembre de 2013

En homenatge a Vicent Andrés Estellés: Carta als Reis Mags




CARTA ALS REIS MAGS




Senyors Reixos:
Mos dirigim a vostès perquè mos han dit que vostès, a part de portar regals i casques, poden fer coses grans i mosatros en necessitem una de ben regran. El cas és que mon pare, ma mare i un veí del carrer on vivíem estan tancats a la presó, i al meu germà Tino i a mi mos han clavat en un centre d’acollida de xiquets i ja estem farts com a gossos d’estar ací. Tot és per allò que va passar amb el iaio Ramon, que en glòria estiga, però el meu germà Tino i jo volem tornar a estar en els pares perquè sabem que lo que van fer no és roín. I el meu germà Tino i jo volem molt a mon pare i a ma mare i estem cansats de viure ací, perquè açò és igual com si estiguérem també a la presó. Però els explicarem què va passar perquè se’n facen càrrec i comprenguen que ni mon pare ni ma mare ni el veí no van fer res de roín i que no tenen motius per estar a la presó.
Tot allò del iaio Ramon va passar farà cosa d’uns tres anys, poc o menys. Aleshores jo en tenia huit i el meu germà Tino quatre. Els dos dormíem en la mateixa habitació que el iaio Ramon, ell en un somier de cos que nyigonyava a muntó i mosatros, el meu germà Tino i jo, en un matalap de borra de cos i mig, en terra, però damunt d’un cartó gros per a tallar la gelor. Me’n recorde que aquella nit jo em vaig despertar de matinà perquè tenia pixera. Perquè tenia pixera i perquè els budells em feien rebolica de tan desmaiat com estava. I és que aquella nit havíem sopat sopa, i qui sopa sopa es pensa que sopa i no sopa. I això, que no trobava jo l’orinal i em pensava que el iaio Ramon l’havia alçat en algun lloc que només ell sabia. El vaig sacsejar per a despertar-lo i que em diguera on l’havia alçat, l’orinal, i en açò que em vaig donar compte que s’havia mort. Aixina és que vaig anar a l’habitació del pare i de la mare, tot a fosques perquè no teníem llum perquè mos l’havien tallà per no pagar, i li vaig dir a la mare que el iaio Ramon s’havia mort. La mare, en dir-li-ho, va esclatar a plorar i va agarrar una gatorra de categoria. Hosticana, quina plorera, la mare!
El pare es va tirar una peça de roba damunt per no prendre gelor i va vindre en un ciri encès a la nostra habitació, que estava al costat de la d’ells, paret mitgera. El meu germà Tino estava plorant també, com la mare, en el cap escabussat en el coixí vinga de gemecar «el iaio s’ha morit, el iaio s’ha morit...» Se l’estimava molt, al iaio, el meu germà Tino. Jo també, no es pensen. Mai mos marmolava ni mos pegava carxots, com feien el pare i la mare quan fèiem alguna maldat. I endemés mos ensenyava a llegir i a escriure i a saber firmar, perquè ni el meu germà Tino ni jo anàvem a l’escola, perquè l’escola, la pública, diuen que és debades però ho has de pagar tot de la teua butxaca: els llibres, les llibretes i tot lo que cap en el plomier, i mosatros no mos vèiem cera en les orelles perquè mon pare no trobava cap de faena. Per això el iaio Ramon mos ensenyava a llegir en un llibre que un dia es va trobar mentre arreplegava cartó i paper. Un llibre de poesies, d’un home que li diuen Vicent Andrés Estellés. És un llibre que parla de la vida i de la mort, i de l’amor entre els hòmens i les dones: de tot això i allò que mos passa a les persones. I de València. Parla moltíssim de València. I per això al iaio Ramon li agradava tant el llibre. Perquè ell només havia eixit de Xàtiva quan va haver de fer la mili, en un lloc que es diu Paterna, i anava sovint a València en els amigatxos del quarter, a córrer el bandol. I allà també s’havia fet una nóvia que li deien Soledat, que era d’un poble d’Andalusia i que es va morir de repent, pobreta. Però encà sort d’això, perquè si no s’haguera mort és possible que el iaio Ramon s’haguera casat en ella i no en la iaia Carmeta, que en glòria estiga, i ma mare no haguera nascut, ni jo tampoc, ni el meu germà Tino. Jo estic segur que al iaio Ramon li agradava tant aquella poesia que es diu No escric èglogues perquè sempre que mos la feia llegir se’n recordava, de la nóvia andalusa aquella...

No hi havia a València dos cames com les teues,
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu...

Quan arribava ací, el iaio Ramon em deia: «Para. Bota’t la part dels cadàvers, fins als autobusos»:

Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus de bar, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames...

Ja no el tinc, aquell llibre de poesies. LLIBRE DE MERAVELLES, es deia.
En aquell temps, la mare ja netejava escales i oficines i deia que era una faena molt pesà i molt més mal pagà. El pare, des que l’havien despatxat de la fàbrica de mobles, anava en el iaio Ramon arreplegant cartó i paper i vidre i li ho venien a un draper del carrer les Ànimes. I ara la mare no està molt catòlica de salut, desgast d’ossos, i com endemés ara és a la presó, en el pare i aquell veí nostre, Cucarella, un que diu que vol ser escriptor i que mos va ajudar a enterrar el iaio.
Això que els contava de quan va morir el iaio Ramon: va vindre el pare i va començar a lamentar-se, vinga de regolar el cap pels barandats de l’habitació: «¿Què farem ara? ¿Què farem ara? ¿D’on traurem ara els diners per a soterrar-lo?» Perquè el pare no volia per res del món demanar a l’ajuntament un enterrament de beneficència, ja que hauríem de parlar amb l’assistenta social, que cada volta que parlàvem en ella acabava per fer-mos anar a escola al meu germà Tino i a mi. I com que érem més pobres que una rata, com ara encara, ma mare tenia una por cerval que li llevaren al meu germà Tino i a mi i mos portaren a un col·legi tancat, com si fóra un orfenat, perquè ells no mos podien donar una educació. Però no es pensen què hem anat fets uns runosos, el meu germà Tino i jo. No. En absolut. Totes les dies, abans d’anar-se’n a fer faena, ma mare mos llavava de cap a peus i mos renegava si anàvem despentinats, perquè ella sempre mos arreglava una ratlla molt ben pentinà, encà que portem la roba apedaçà i tota esquimà que semblem uns espentolats. Uns espentolats netíssims i amb la ratlla feta, però uns espentolats. I per això aquell dia ella plorava com una magdalena que ella, si li llevaven els seus fills, es mataria, que no voldria viure sense mosatros al costat d’ella, i que la societat era roín i falsa com un duro de plom perquè en comptes de donar faena a mon pare perquè aixina poguera donar-mos una educació, els furtava els fills i encara els castigava tractant-los a puntellons i tota la pesca i més.
I per això vam fer lo que vam fer.
El pare va anar a parlar en Cucarella, el veí que diu que vol ser escriptor, i que també passava més fam que una niallà de xeus sense mareta, i ell mos va ajudar.
Al sendemà per la nit, mon pare i Cucarella anaren i ampraren una furgona. Al iaio Ramon, el vam embolicar amb la flassà i el clavàrem darrere. Quan mos en anàrem, la mare també tenia enganxà una gatorra de categoria. El meu germà Tino es va quedar en ella i jo vaig anar en mon pare i Cucarella. Vam eixir de Xàtiva per la font dels vint-i-cinc xorros, cap amunt per la carretera de Bixquert. Com que era hivern, no hi havia perill que hi haguera gent per aquella escampà de xalets que hi ha per allà. Mos clavàrem per un camí que tenia un senyal que deia Camí del Castell o de la Solana. Amagàrem la furgona baix d’un garrofer i mon pare i Cucarella agarraren el iaio Ramon mentrimentres jo els allumenava amb una llanterna de piles.
Al iaio Ramon l’enterràrem al costat d’unes paleres, que allà, en la solana del castell, n’hi ha una fotraquera. Mon pare va voler que diguérem unes paraules d'adéu i jo vaig recitar uns versos d’aquell LLIBRE DE MERAVELLES, que me’l sabia de memòria i encara hui no n’he oblidat ni una paraula. Vaig recitar aquells versos que diuen:
Hi ha fam, la precarietat,
com hi ha els sermons i hi ha el pecat
i les notes de societat.
 
I estos atres, que al iaio Ramon li agradaven també a muntó:
La pobresa pujava lentament per l’escala.
Foscament alenava en tots els racons.

Molts diumenges que fa bon oratge, anem fins allà, la família sencera, mon pare ma mare, el meu germà Tino i jo, i li fem companyia al iaio i li posem flors de la serra i la mare resa agenollà en la cara plena de llàgrimes. Cucarella, el veí que diu que vol ser escriptor, també mos ha acompanyat a visitar el iaio Ramon alguna que atra volta. I em parla dels llibres que està escriguent i que un dia seran famosos i que totdéu els llegirà i ell guanyarà els diners a cabassos, i que el iaio Ramon era pràcticament com si fóra el seu iaio, perquè en vida d’ell feien molta lliga i pensaven paregut.
Al cap d’alguns dies d’haver-se mort el iaio, mon pare va anar a la Guàrdia Civil i els va dir que el iaio havia desaparegut de casa i no sabíem on parava. La seua foto va eixir als periòdics i a la tele i tot, i deien que el iaio Ramon tenia trastocades les facultats mentals... Això no em va agradar gens ni miqueta, que ho digueren, perquè no és veritat, perquè al iaio Ramon no li faltava cap de regonet, que ell tenia el cap molt clar i el cervell molt complit, i era un home de compte i raó i no gens destrellatat...
I ara va i passa que fa uns dies, uns que feien forats per allà dalt, per la solana del castell, van trobar el iaio Ramon. Al principi, els periòdics van dir que com estava en posició encollida cap a no sé on dels moros, devia de ser moro; el iaio Ramon un moro de l’any de la picor. Però era perquè ells no sabien que en la nostra habitació feia molta gelor i la flassà que tenia el iaio Ramon estava tan esquimà i calfava tan poquet com un paper de fumar, que per això es va morir encollit. Però de seguida van aclarir qui era, que no era moro ni de bon tros, i que tampoc tenia tants anys com havien dit al principi. Aixina és que va vindre la policia i se'n va endur mon pare, ma mare, però a Cucarella, el veí, van haver-lo d’anar a buscar a Barcelona, on se n’havia anat a fer fortuna com a escriptor.
En acabant que van tancar mon pare i ma mare a la presó, al meu germà Tino i a mi mos dugueren a un centre d’acollida de xiquets, i ací estem. I en els diaris i en la tele han dit moltes barbaritats sobre mon pare i ma mare: que si mos pegaven molt, que si mos tenien desatesos, i que el iaio Ramon el van matar perquè són uns criminals. I tot és mentira. El iaio Ramon es va morir perquè a tots mos en toca una i a ell li va tocar la seua, i que si el vam enterrar d’estranquis era perquè no teníem diners per a enterrar-lo en un cementeri perquè no podíem ni pagar la quota dels morts. Però criminals de veritat són els que maten les persones tirant-les a la pobrea, perquè els despatxen de la faena o els paguen una misèria per treballar. I tota eixa gentola que tant parla contra el pare i la mare i els tracten a baqueta, lo que havien de fer si tingueren cor i trellat és dir que la misèria és lletja i roín, i que caldria que es preocuparen més pels vius que no pels morts.
Per tot açò que els he contat, Senyors Reixos, el meu germà Tino i jo els volem demanar, a vostès que poden, que traguen el pare i la mare i a Cucarella de la presó. I, si poguera ser, que li trobaren també una faena al pare. Si poguera ser. I moltes gràcies per tot i que passen un bon Nadal.
Felo i Tino Garcia Bataller


Publicat dins el recull Llet agra i altres històries com sagrades (2002)




2 comentaris: