dissabte, 29 de juny de 2013

Mestissatge o clonació

L'any 1999 vaig preparar la ponència catalana del XVI Encontre d'Escriptors Bascos, Gallecs i Catalans (Galeusca). El tema general de l'encontre era «La globalització i les literatures». Aquest és el text que hi vaig presentar.


MESTISSATGE O CLONACIÓ


Els escriptors reflexionem sovint sobre les abstraccions immanents al nostre ofici, de la poètica o la lingüística, però també –si hom no viu reclòs en una illa insolidària o en una torre d’ivori d’intel.lectual orgànic– sobre l’entorn social, polític i econòmic que condiciona, de vegades molt més del que voldríem, la creació litèraria en tot el seu abast i amplitud. És probable que en llegir el títol que emmarca el debat d’aquesta primera jornada –Mestissatge o clonació– algú haurà pogut interpretar que anàvem a polemitzar sobre el territori i les fronteres de la manipulació genètica humana, atès que el concepte “clonació” és inèdit –em sembla– en la discussió literària.
Siga com siga, el temor que en un futur gairebé immediat els humans siguem reproduïts com pollastres de granja, ha generat una desbordada especulació pública de connotacions angoixants. D’angoixa real, fent servir termes freudians, que és aquella que reacciona davant la percepció d’un perill extern, és a dir, davant un dany expectant i previsible. Aquesta especulació pública, però, ha quedat restringida, diria que deliberadament, a blasmar l’arrogància “divina” dels científics partidaris de fomentar ad limitum aquestes experimentacions en éssers humans. Així doncs, que quede clar de bon començament que no anem a ficar-nos pels viaranys laberíntics de la ciència estricta i les seues controvèrsies d’índole més o menys moral.
Tanmateix, tot plegat ha produït un soroll de fons –soroll sempre intencionat, o malintencionat– que ha desviat l’atenció del perill més plausible. No ens equivoquem tampoc nosaltres ara, ni ajudem a extraviar la veritable problemàtica del conflicte: la manipulació genètica no compromet per ella sola el futur de la diversitat humana. Potser és una obvietat, però caldrà posar-la novament de manifest: la diversitat del gènere humà no rau en aspectes purament físics, sinó culturals. També lingüístics en la mesura que cada llengua –cada literatura!– és continent i expressió d’un món col.lectiu particular i diferent.
La pretesa i temuda clonació humana, doncs, no serà efectiva a través de la manipulació genètica. La clonació com a sinònim de fotocòpia en sèrie no passa de ser una anècdota més o menys sinistra, però inútil per als objectius polítics de la globalització econòmica. La clonació que hem de témer és la que comporta l’homogeneïtzació cultural, lingüística, però, sobretot, ideològica; és a dir, la clonació que hem de témer és la que ens augura la societat global del Pensament Únic. Aldous Huxley va preconitzar aquesta societat global, aparentment tan benèfica per al futur de la humanitat segons algunes veus orgàniques, en la seua coneguda obra Un món feliç, publicada per primera volta l’any 1932. En el pròleg que va afegir a l’edició 1946, ens diu: «Un Estat totalitari realment eficaç seria aquell en el qual els caps polítics executius omnipotents i el seu exèrcit de col.laboradors controlessin una població d’esclaus damunt els quals no calgués exercir cap coacció, perquè estimessin la seva servitud». Em sembla que no és possible definir més perfiladament l’ètica i la política de la globalització i el seu correlat ideològic, el Pensament Únic.

La pluriculturalitat de la literatura ens hauria de refermar en el convenciment d’un mestissatge inherent. Mestissatge que equivaldria a intercomunicació, respecte mutu i capacitat d’influència sense subordinació. Així, caldria entendre que les literatures habiten compartiments tancats però de parets poroses i permeables que, en una teoria de recíproca correspondència, traspassen d’un continent a un altre, s’interrelacionen i s’enriqueixen mútuament. Aquesta és, però, una situació ideal que no es correspon, ni de bon tros, amb la realitat.
La globalització, ens prediquen els seus directors de màrqueting i els seus apòstols a sou, és, o ens diuen que aspira a ser, multiètnica, multicultural i multilingüística. I nosaltres hem de creure i acatar a ulls clucs aquesta pretesa bondat sota pena de ser considerats anacrònics, contraris a la modernitat que ara fa progressar el món. Però, ni tan sols la literatura universal que hem aplegat fins ara en allò que s’ha vingut a denominar “la tradició” no ha estat un exemple gaire reeixit de multiculturalisme i multilingüisme.
En un primer exemple, podem referir i extrapolar el cas d’Espanya i “nosaltres” per a il.lustrar-ho prou adequadament. Els programes culturals de la ràdio, de la televisió –siguen divulgatius, concursos, fins i tot “literaris”–, els suplements dels periòdics d’àmbit estatal i a més a més els llibres de text, tots mostren una realitat restringida i esbiaixada: Castilla, la seua llengua i la seua cultura, hi campa por sus respetos. Els altres, “nosaltres”, som, en l’actual context polític espanyol, purament folclore regional, com a molt cantonalisme irreductible. Malgrat això, la nostra existència, tot i la precarietat a què miren de sotmetre’ns, serveix de coartada per a un discurs de tolerància lingüística i cultural que la realitat desmenteix rotundament. La manca d’un estat propi que ens done el necessari suport polític ha impedit la normal presència i projecció de les nostres literatures en els principals mercats culturals del món. El castellà, llengua oficial de l’estat Espanyol, si bé ocasionalment ens serveix de pont cap a aqueixos mercats exteriors, també és cert que, en la mesura que té reconegut un rang superior en la configuració lingüística i cultural de l’estat, ha negat, ha ocultat, ha entrebancat (segons l’ínfula patriòtica del govern de torn) el coneixement i la projecció exterior de les nostres literatures. Secularment amordassades per la repressió de l’Imperi Espanyol, no han pogut participar en termes d’igualtat en aqueix necessari trasvassament d’experiències que avalaria, en la part i proporció que ens devia tocar, el sentit multilingüístic i multicultural que hauria de ser inherent a l’objectiu democràtic i universalitzador de la literatura.
Però no solament les nostres literatures han patit aquesta injustícia (i aquest serà el segon exemple il.lustratiu, ara més general). L’expansió colonial europea arreu del món ha actuat de manera idèntica amb la majoria de les altres llengües i literatures. Per tant, si bé cal atribuir un sentit mestís, divers, a la literatura, també haurem de convenir que tal mestissatge, que hauria de ser indestriable de la condició d’universal, dissortadament ha estat condicionat en excès pel colonialisme econòmic i cultural europeu.
A Hispanoamèrica encara sobreviuen, mal que mal, un bon nombre de llengües precolombines, la literatura de la gran majoria de les quals no ha depassat el caràcter merament oral. D’altres, romanen asfixiades pel pes polític i cultural de les llengües colonials que les van subjugar. Aquestes literatures, terriblement desconegudes, condemnades a una minorització cultural i econòmica, subsisteixen en una completa ignorància, fins a l’extrem d’estar marginades, excloses, del concepte “literatura universal”. Ara com ara, no han pogut superar els entrebancs lingüístics i econòmics d’una injusta situació colonial i postcolonial. No prou amb això, la recreació escrita del seu món particular ha estat vehiculada, i projectada internacionalment, a través d’una llengua aliena, forana, de major prestigi en la tradició literària, que a la fi les ha suplantades. L’escriptor mexicà Sergio Pitol ens descriu aquesta situació amb les següents afirmacions: «Les tensions entre globalització i cultura nacional, metròpoli i perifèries, imaginari col.lectiu i imaginació intel.lectual, ens toquen de prop tant als qui s’expressen en llengües minoritàries, i de vegades assetjades, com als qui pertanyem a mons perifèrics... la nostra literatura i totes les nostres arts, filles de la imposició d’una cultura sobre l’altra fa cinc segles, rebutgen la idea d’expressar-se com un apèndix o de reflectir indicis colonials». Aquest exemple americà es pot fer extensiu, si fa no fa, a totes les literatures d’arreu del món que han passat pel calvari colonial.
Per completar aquest apartat, caldrà que parem atenció a un fenòmen d’actualitat de les lletres angleses que alhora s’ha convertit en referent mundial. És el cas d’un seguit d’escriptores i escriptors d’origen hindú però d’expressió anglesa que en aquests moments cotitzen ben a l’alça en els mercats literaris: Vikram Seth, Kiran Desai, Arundhati Roy, entre d’altres. Educats o no a l’estil colonial, no han dubtat a bandejar la llengua de la comunitat cultural de què provenen, fins i tot que literaturitzen, i empren com a l’idioma literari el de l’antiga metròpoli. Possiblement si no ho hagueren fet així, la seua literatura, que ara molts lloen i aplaudeixen fins a trencar-se les mans, es moriria d’ignorància universal al seu propi país. Aquests escriptors han trobat en l’anglès no únicament la seua forma d’expressió, sinó unes possibilitats de promoció a escala mundial impensables en la seua llengua d’origen. I no serà menestar adjuntar-hi més exemples il.lustratius d’autors o autores africans, asiàtics, americans, fins i tot europeus: nosaltres, bascos, catalans i gallecs, també podem donar un cert testimoni d’aquesta mena de desequilibris.
El fet, però, és que aquesta literatura de defecció cultural i lingüística està obtenint un ressò important: ja són moltes les veus que afirmen que aquestes literatures, sovint qualificades com a “perifèriques” i “exòtiques”, s’estan convertint en fonamentals. L’elecció d’usar una llengua neocolonial és, en aquestes circumstàncies sociopolítiques, cada vegada més una condició indispensable si es vol obtenir un mínim reconeixement, i doncs accedir als canals importants de promoció internacional. Tant és així que el mateix Salman Rushdie ha confegit fa poc (o s’ha confegit) una mena (ho subratlle: “una mena”) de cànon literari d’autors i autores indis, amb un centenar de noms a tenir en compte. Ara bé: tots aquests cent elegits per la glòria de les lletres tenen com a única llengua literària l’anglès. Els qui pateixen l’anacrònic i reprovable costum d’escriure en alguna de les diverses llengües de l’Índia, no han merescut la més mínima consideració per part de Rushdie. Per a formar part del seu cànon, no n’hi ha prou d’escriure com els àngels: cal fer-ho com Déu mana, és a dir en la llengua pròpia de la reina Victòria i, sobretot, dels grans magatzems Harrods.
A tot arreu, doncs, la llengua ha estat (i ho és encara) “compañera del Imperio”. El desequilibri cultural derivat d’aquesta imposició ha pervingut fins els nostres dies, tot consolidant nombroses situacions que podríem anomenar de “diglòsia literària”. Així, s’accepten com a literatures d’àmbit universal aquelles que s’han produït a l’empara de les llengües europees, o de la tradició literària europea. Però recrear l’espai propi en una llengua excèntrica implica la defecció de la pròpia comunitat cultural, a més d’incloure-hi un vassallatge assimilacionista que desvirtua i impossibilita la més mínima aspiració universal, diversa i democràtica.

La globalització solament té una llei, malthusiana i darwinista, que és la Llei del Mercat, sense escrúpols i implacable. És el Manament Superior que espenta i conforma aquesta societat única de l’economia mundial. Avui en dia la globalització econòmica imposa fusions en tots els camps: financer, empresarial, polític, cultural, lingüístic... Cal abaratir costos. Aquesta és la divisa general. Cal fusionar-se i crear grans empreses. Petit és sinònim d’irrendible. La literatura no queda al marge d’aquesta ideologia de l’optimització dels recursos, del benefici màxim.
Nosaltres (bascos, catalans i gallecs), som representants de literatures de poc pes demogràfic, és a dir, tenim una clientela lectora als nostres respectius països poc rendible econòmicament, si més no des de l’actual perspectiva d’expansió comercial. Les tirades dels nostres llibres són, en la majoria dels casos, irrisòries comparades amb les literatures de vell rang imperial. En aquest Món Global en construcció accelerada, no ho dubtem pas, s’hi fomentaran encara més les antigues llengües colonials. Per simple aritmètica comercial: aglutinen bosses de lectors –de clients potencials– molt més nombroses, per tant més rendibles. Així, la noció de “literatura” està devenint en una simple activitat industrial; el seu producte creatiu és rebaixat al paper de simple mercaderia i, per tant, la seua subsistència queda condicionada, ara més que mai, a les lleis del mercat. Ho veiem en l’actual proliferació de “literatura sense cultura”. Una literatura de masses, vàcua i superficial, que, de mica en mica, va desproveint-se de tots els seus valors literaris, cada vegada més minsos, fins aconseguir l’objectiu primordial de la dessubstanciació absoluta.
Com ja s’ha exposat en altres llocs, en les circumstàncies d’ara obres decisives de la literatura universal com l’Ulisses de Joyce o els set volums de A la recerca del temps perdut de Proust, difícilment trobarien un editor que s’atrevira a publicar-les: massa densitat, massa pàgines, fins i tot massa literatura. Caldrà interrogar-se doncs, amb un notable esfereïment, quantes obres que podrien ser cabdals per a l’evolució de la literatura del futur no han tingut, ni tindran, la més mínima oportunitat d’assolir la llum pública, si més no mentre l’ètica de la cultura actual continue sotmesa als criteris exclusivament mercantilistes.

La literatura representa un altre paper important en la societat de la globalització i del Pensament Únic. Si com a indústria genera bons diners i produeix importants dividends, com a vehicle d’idees, de pensament, és considerada summament perillosa i cal exercir-hi un control estricte. El dictat ideològic s’executa i es difon amb major rapidesa i efectivitat a través d’una llengua global, única. L’actual context d’atomització, de diversitat, entrebanca i dificulta la penetració social del missatge del poder. Així doncs, en principi, idiomes com el francès o el castellà encara gaudiran d’un cert prestigi econòmic. Aniran fent la viu-viu i produint calaix. Però de mica en mica se’ls posarà difícil competir amb el predomini creixent de l’anglès. Ja ho hem recordat abans que la “lengua es compañera del Imperio”. I aquest nou imperi, aquest nou totalitarisme d’abast mundial, ha de tenir, per necessitat i per tradició històrica, la seua “lengua compañera”. La història, fet i fet, és tan pedagògica com inapelable. És inapelable si més no pel que fa al passat. La seua part pedagògica, que hauria d’inicidir en la història del futur, no és tinguda en consideració. Potser perquè la desmemòria és un altre dels objectius bàsics de qualsevol totalitarisme.
No vull dir amb tot açò que les nostres, i les altres literatures en idèntica condició minoritària, seran erradicades de la faç de les llibreries com un malsà còlera comú. Subsistiran tanmateix (subsistirem!), per bé que en condicions de mercat marginal (més encara que ara, que ja és pronosticar-la magra), com ho són tantes literatures ignorades en llengües pròpies a l’Amèrica Llatina o a Àsia, posem per cas. Serem, ja de forma irreversible, “literatures tribals”, enfront de la “literatura global” de major rendibilitat econòmica, atès que els diners són l’argument fonamental que sustenta la ideologia de la globalització. Aquesta “literatura global” detentarà també el prestigi literari. Per bé que quan dic “prestigi” faig referència solament al fet, injust, injustificat i arbitrari, que el valor artístic d’una obra literària es mesura, cada vegada més, en funció de la seua major o menor presència mediàtica. I la presència mediàtica l’obté, per regla general i sense gaires excepcions, aquell qui publica en una empresa amb els recursos suficents per a pagar les tarifes publicitàries dels mitjans de comunicació.

La globalizació està imposant en la literatura un valors dominants, alhora que en condemna uns altres de regressius. Més o menys com amb els cèlebres pèsols de Mendel, que són, ja ho saben, l’origen de la genètica. Els valors dominants de la literatura actual es basen en la superficialitat i la reiteració. Pensem que, al capdavall, la literatura és eina i espill d’una societat que es vol, des del poder econòmic i polític, cada vegada més uniforme, més homogènia culturalment i ideològicament. De seguir així (i res no fa preveure que tinguem una esperançadora inflexió), la literatura, igual que la societat global, sotmeses l’una i l’altra a una implacable i rígida combinatòria, a la fi quedaran reduïdes als mínims elements idèntics, amb la qual cosa serà impossible, per tant, cap mena de nova combinació. Aleshores tindrem com a resultat la repetició perpètua: societat homogènia, cultures idèntiques, literatura clònica. Els imaginaris col.lectius, plurals i diferents, si sobreviuen potser acabaran reclosos a les “Reserves de Salvatges” que vaticinava Huxley a Un món feliç. La resta, societat global i literatura clònica, representaran un pacífic, beatífic i joiós ramat de dollys i dollys i dollys; mentrestant, el pagat i satisfet pastor lluirà el sarró replé i comptarà els bons guanys, tot mentre mirarà el gos, fidel i orgànic, que si potser lladrarà serà només per a espantar-se les mosques.

La globalització, doncs, no és solament econòmica, sinó també lingüística, cultural i, per extensió, literària. Malgrat totes les situacions de desequilibri que he comentat adés, és clar que en la literatura subsisteix, mal que mal, una inequívoca vocació multilingüística i multicultural que proclama el mestissatge com a valor constitutiu. Però la globalització, en la mesura que pretén l’homogeneïtzació, comportarà l’asfixia d’aquelles llengües, cultures, literatures que no siguen capaces de generar un benefici econòmic suficient per a poder cotitzar en el mercat mundial.
Ni tan sols les noves tecnologies de la informació –internet– podran pal.liar, malgrat alguns impulsius cants de sirena, aquesta situació de degradació sistemàtica. Al capdavall, tothom ho sap, la llengua de la xarxa és l’anglès. I en aquest altre àmbit la globalització lingüística (imposició d’una llengua única per a tot el mercat) és més palesa que en cap altre lloc. La prepoderància ací de l’anglès és, per tant, paradigma exemplificador per a comprendre i perfilar la problemàtica sobre la que avui reflexionem.

En resum, la globalització, en tant que projecte reduccionista, minoritzarà (potser fins a l’anul.lació) la capacitat de mestissatge, d’influència, entre les múltiples i diverses literatures del món. El seu objectiu final és l’homogeneïtzació cultural i lingüística, en la tradició dels antics imperis colonials. Les llengües sense capacitat econòmica es trobaran reduïdes a una supervivència purament tribal. I potser solament en casos excepcionals, sota l’etiqueta comercial d’alguna moda “exotitzant”, depassaran, efímerament, els seus tancats. Més o menys com fins ara. No formaran part, és clar, de l’àmplia noció democràtica de literatura universal, com no hi han format part tantes i tantes literatures.
A la pèrdua de pluralitat lingüística i cultural, s’hi afegeix el control ideològic que tot projecte totalitari i unificador comporta. Els valors culturals de la literatura seran minimitzats i banalitzats. De fet, el missatge ja és clar: la literatura no ha de col.laborar a transformar el món, sinó que cal adaptar-la, subordinar-la, a les necessitats d’una “nova” societat que ha de ser estable i gens conflictiva. Tal com explicita un dels personatges d’Un món feliç: «Tot el condicionament tendeix a això: a fer que la gent estimi el seu indefugible destí social». La literatura, en el context de la globalització, del totalitarisme economicista, ha ser servir per què «els esclaus estimin la seva servitud». En aquesta societat només pot existir una literatura superficial, sense capacitat de reflexió, repetitiva i doctrinària, posada al servei d’un poder polític que ens vol servils però feliços. Perquè només la servitud “lliurement” assumida produeix la necessària estabilitat social que perpetua el sistema totalitari. Però, tornant a manllevar-li els mots a Huxley, «és clar que no hi ha cap raó perquè aquest nou totalitarisme s’assembli al vell. Governar a cops de porra i mitjançant piquets d’execució, fam provocada artificialment, empresonaments en massa i deportació en massa, no solament és inhumà (cosa que avui –1946!– no esgarrifa gaire ningú), sinó que s’ha demostrat que és ineficaç».
Per evitar aquesta configuració política que se’ns ve al damunt, talment una de les paoroses set copes que vessaran sobre la humanitat els àngels de l’Apocalipsi, o, si podem, esmorteir-ne les conseqüències més pernicioses, hem de refermar-nos en el caràcter plural de la literatura. Hem d’obsedir-nos si cal a mantenir el flux il.limitat i la mútua influència entre les múltiples literatures del món, diguen el que diguen les lleis del mercat i proclamen el que proclamen els abrandats advocats i els beneficiats d’aquesta canongia. Només el manteniment i el foment de la multiculturalitat i el plurilingüisme poden preservar la capacitat de mestissatge de la literatura. El món global, tal com es pronostica, ens aboca a la ideologia única, a la reiteració cultural, a la literatura clònica. I nosaltres, clònics també, d’escriptura i pensament.

Sóc conscient que he plantejat aquesta reflexió en termes ben bé apocalíptics. Admetré, fins i tot, que possiblement he abusat d’una certa propensió histèrica. En tot cas, espere que em disculpen l’estratègia, que no és altra que exagerar els efectes per tal que es puguen entreveure més perfiladament les possibles conseqüències.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada