dissabte, 18 de maig de 2013

El destí ineludible de Salvador Messia





Qui ets tu?
Ell no es va negar a respondre i confessà clarament:
Jo no sóc el Messies.
Evangeli segons Joan 1, 19-20



Cague’n l’as d’oros i el xiquet dels collons!, va vociferar l’avi Josep, de malnom l’Orot per la repicada imprecació amb què sempre s’acompanyava el dir, fóra per a exaltar-se, encetar enhorabones o renegar com un carreter, patriarca vell i boterut de la família Messia, amb la carnassa enforfoguida en la cadira de repòs, setial preeminent que simbolitzava el més elevat escalafó de la jerarquia familiar, quan la fadrina de la casa, una xicota apocada i poregosa, del barri del Raval, va avisar la caterva que celebrava l’onomàstica del cap de casa, quan ja tothom –vint-i-dos entre fills, filles, nores, gendres, nétes i néts– esperava que els escudellaren el plat de paella, el motiu pel qual Salvoret, sisè nét de la dinastia Messia, no havia comparegut a taula a l’hora que els bons costums i la recta disciplina exigien.
    Que el menut Salvoret, senyor amo, el té al més amunt de la teulada, i com s’esvare es trencarà com un ou, ai, santa Bàrbara dels Trons, havia anunciat la fadrina amb la veu tremolosa i esqueixada, les llàgrimes se les torcava amb la punta del davantal, i tot d’una va ser quan el patriarca Josep Messia, àlies l’Orot, va flastomar amb la carta major mentre maldava per alliberar la seua excessiva saginada d’entre els barrots de la cadira de repòs i tota la resta de la família cuitava a abandonar la taula parada per anar a veure quina una havia ideat el trapatroles del Salvoret, que no la pensava que no la feia, com aquell dia que va muntar la mula a pèl i va anar d’un bac a terra i se’l van haver d’endur corrents a l’hospital, que se li havia quedat la cara esbalaïda com si se li haguera aparegut el Nostre Senyor.
    Eixiren tots a la replaça de davant del mas, que ja hi pegava l’ombra dels tres pins arrenglerats, mentre els gossos lladraven descompassats, encomanats per la cridòria de les dones i l’aldarull comboiat dels cosins de Salvoret, el qual, des del capdamunt del mas, en la ratlla que separava els dos caents, abillat amb capa i antifaç, funambulava d’ací cap allà a la brama de no patiu, humanitat indefensa, que Salvador Messia farà justícia i repartirà més hòsties que un capellà el dia de les comunions!.
    Cague’n l’as d’oros, Salvoret, va increpar-lo el patriarca Josep Messia des de la replaça, la cara roja com un titot i el gaiato en dansa, que poc va faltar perquè li cascara el cap a la nora Maria de l’Ascensió, mare de l’actor de la iseta, baixa d’ací dalt en un bufit o et jure per la llet que t’han donat a mamar que el gaito te’l marcaré en l’esquena, malapell de collons, i tu cagandanes, li deia al seu fill Miquel, pare de Salvoret, què fas ací bocabadat com un estaquirot, aguardant si una revolada d’angelets del cel et baixen ansa per ansa eixe rebordonit que m’has donat per nét?
    Massa tebeos, ha llegit el desgraciat, reprovava el patriarca, enfurit, que no sé de què collons li serveix que el porteu a un col.legi de capellanots si té més poc ficaci que un pardalet, però com que no feu més que comprar-li tebeos en comptes de llibres de profit, ací teniu el resultat: un cap ple de pellorfes i borumballes, que es pensa que és superman i com tire a volar de la teulada voreu el tave que s’arrearà contra terra, el safanòria de collons, que es trencarà com un ou, que diu la Blaia, me cague en l’as d’oros!
    Entre crits, precs i ploramentes, Salvoret feia el seu paperot damunt la teulada, ara em tire ara no em tire, i vinga d’humanitat indefensa, que jo vos salvaré de la púrria malvada i repartiré més hòsties que un capellà, però no es tirava, cosa que va donar temps que l’oncle Manolo, casat amb la major del patriarca Josep Messia, tinguera temps d’anar al poble amb el camió i portara una llarga escala d’electricista, de les que gastava el seu cosí Vicentico quan posaven els llums de colors per la fira, i encara sort que van ser a temps de pujar i assampar Salvoret-Superman i baixar-lo amb una sumanta de carxots i bescollades...
    Poques ganes li van quedar a Salvoret de fer isetes de tebeo, a banda que deixaren de comprar-li’n perquè li produïen una malsana influència, com s’havia vist amb aquesta i d’altres heroiques interpretacions anteriors ni la meitat d’extremades, per la qual cosa va ser que Superman, El Jabato, el Capitán Trueno, el Guerrero del Antifaz, entre d’altres, acabaren en foc fugaç d’estufa, mentre ell, Salvoret, amb l’ajut de la severa pedagogia dels capellans del col.legi on estudiava va perdre de vista els tebeos i s’aplicà en l’estudi de les Vidas Ejemplares, sobretot de sants i místics, que publicava l’editorial Bruguera amb profusió d’il.lustracions devotes, cosa que va propiciar que, passat el temps, Salvoret es fera missioner jesuïta i marxara a sudamèrica a fer cristians novells, encara que al cap de poc, coses de l’indefugible destí que cadascú porta escrit en algun cromosoma críptic, va penjar els hàbits en un bananer i fa un grapat anys que la família no sap gaire cosa d’ell, llevat que encara es viu perquè, més o menys per sant Josep, envia un carta a casa a nom de l’avi que conté tres ratlles justes, acompanyada d’una ampolla de rom i una caixa de puros (havans, naturalment).

Publicat en el Llibre de la Falla Molina-Claret l'any 2000 i després dins el volum de relats Llet agra i altres històries com sagrades (2002)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada