dissabte, 23 de març de 2013

Jo apuntava maneres de gran jugador de raspallot


JO APUNTAVA MANERES DE GRAN JUGADOR DE RASPALLOT

Passàvem moltes hores roders pel carrer. I el pati del col·legi Martínez Bellver constituïa una extensió delimitada del carrer. Avui se'm fa difícil d'imaginar com podíem jugar a futbol enmig d'aquell tràfec escarotat de tots jugant a tot. El futbol era l'esport rei, i el que marcava les jerarquies. Si hi tenies bona traça, els companys et prenien en consideració, i el moment del pati es convertia en el més desitjat de totes les hores que passàvem a l'escola. Però jo era més roín que la carn de coll, jugant a futbol. Corria darrere la pilota tot esbalaït, com un fus perdut, sense tocar-la ni de rasquinyada. Per això només em cridaven per fer equip quan no n'eren prou.
 
Era ínútil per al futbol, tanmateix era bo amb el raspallot. Al carrer Blanc on vivia, i on els meus pares portaven una taverneta, hi jugàvem sovint. Òbviament, no féiem servir les duríssimes i inassequibles pilotes de vaqueta, sinó aquelles dites de badana, més grans i revestides de cuiro, blanetes, aptes per jugar-les amb la mà neta. Teníem un problema, però: el carrer Blanc encara no l'havien asfaltat. Estava plagat de clots i sembrat de pedres: jugar al raspallot en aquelles condicions, la pilota sempre jugant-la arran de terra, suposava fer-te les mans a banderes. El Barri de Sant Fèlix era ja una realitat consolidada; de més a més, tenia carrers asfaltats. Així que quan ens desafiàvem a fer una partida, els carrers Ventura Pascual i el de Sant Fèlix eren els nostres "trinquets" particulars. Hi jugàvem de vesprada, fins i tot quan s'havia fet de nit. Vivíem més al carrer que no a casa. A casa, hi anàvem a deixar els llibres, assampàvem el berenar i ens el candongàvem a dos queixos per no perdre temps. Val a dir que jo sentia deliri pel raspallot. Hi jugava sempre que podia. A tothora. Hi era addicte. Fins que aquell robatori al Martínez Bellver va truncar la meua carrera de pilotari en ascensió.

Devia tenir cosa de deu anys, crec; o nou, no me'n recorde amb exactitud. Parle de l'any 68 o 69. Després d'haver eixit de l'escola, de vesprada, em vaig entretindre rodant per l'Hort de l'Almàssera, pel Calvari Baixet, que encara no havien mutilat i solia estar obert. Vaig enfilar el carrer Blanc cap a casa, lent, bressolant de manera indolent una cartera de plàstic marró que imitava, malament, una de pell. Estava quasi a tocar de casa quan mon pare va aparèixer a la porta. Em va mirar seriós i preocupat en el moment en què va em va dir que havíem d'anar a la comissaria de policia. Vaig deixar la cartera en casa i vaig encamallar-me intranquil en el portamaletes de la Mobilette de mon pare. 
 
La comissaria es trobava aleshores a mitjan carrer Hostals. A l'entrada vaig trobar cares conegudes del barri que esperaven al costat dels seus respectius progenitors. Caps catxos, compungits; rostres aporegats. Quan em va tocar el torn, el policia no va permetre que mon pare m'acompanyara. Dins del despatx m'esperava un home les faccions del qual se m'han traspintat, però no el to de la seua veu aspra i autoritària, inclement. Allí vaig saber que havien pretès robar en el despatx de direcció del nostre col·legi. Intentaren forçar no recorde si una caixa forta o un armari. Sobre la taula del policia hi havia la barra de ferro doblegada que els lladres havien usat. Devia tindre això: nou o deu anys, i era bo jugant al raspallot, encara que tenia músculs de pardalet.

Les dictadures, com aquella del franquisme, són règims paranoics. A cada cantonada sospiten una conspiració en contra. Per això, en les dictadures la ciutadania no està protegida per la presumpció d'innocència. Tots hi som considerats sospitosos habituals, delinqüents en gestació, desafectos en potència. L'ocasió fa el lladre, afirma la nostra reaccionària sentència. I és això mateix el que pensen els règims totalitaris: que tots som "lladres" en espera d'una ocasió, que podem sucumbir a la temptació del delicte en qualsevol moment. Els qui esperàvem inquiets en aquella comissaria, acovardits, no érem xiquets, doncs: érem delinqüents en estat larvat, i l'ocasió ens havia de fer, inevitablement, lladres. Si no ens havia fet ja, segons sentència de la ment desvariada de la dictadura.

Així, doncs, aquell policia em va acusar de ser l'autor d'aquell intent de robatari. M'acusava a crits, bramava: «¡Has sido tu! ¡Has sido tu! ¿Tu y quién más». No podia creure que m'estigueren acusant d'un crim tan horrorós. Li suplicava a aquell home injust que parlara amb els meus mestres: amb el director, don José Ribelles, que m'havia encomiat davant ma mare, i ella repetia pertot, desvanida, les paraules d'elogi de don José; amb don Ricardo Martí; amb don Agustín, que quan vaig ser alumne seu m'havia proposat per a un premi especial de bon comportament i interès en l'estudi, i gràcies a això m'havien concedit una llibreta d'estalvis, de la Caja Postal de Ahorros, amb mil pessetes d'aquell temps. Si parlava amb ells, ells li dirien que jo era incapaç de furtar un ou. Però a aquell policia tant se li'n donava: cridava i cridava com un gos rabiós, m'acusava a queixalades i em mostrava enardit la prova doblegada del delicte. «¡A ti te han visto por la noche a las puertas del colegio!» I jo li deia que sí, que clar que m'hi havien vist, si sovint voltava pel allà encara que no fóra el meu carrer, perquè allí jugàvem al raspallot: «I jo sóc molt bo jugant al raspallot, sap?» 
 
Jo era un xiquet de nou o deu anys. Un xiquet acorralat, espantat. Vaig cridar, desesperat: «Jo no he fet res! Que vinga mon pare! Vostè és un fill de puta! Que vinga mon pare! Vostè és un fill puta!».

Diuen que la memòria és mentidera. Que cus els forats a la seua manera quan les arnes de l'oblit han rosegat les imatges i les paraules dels fets viscuts. Sempre he pensat que vaig pronunciar aquells clams desbaratats contra aquell policia inclement. Però potser és un sargit de la memòria, un mal pedaç. Potser, en comptes d'expressar aquell clam de ràbia impotent, que sempre l'he recordat com a vertader, vaig plorar amb les paraules embarrerades en la gola. Vaig plorar com un xiquet. Un xiquet que apuntava maneres de gran jugador de raspallot. I que mai més es va atrevir a jugar en el carrer amb pilotes de badana.

Publicat en el llibre de la Falla Sant Fèlix de Xàtiva 2013

4 comentaris:

  1. Pot ser, per culpa d'aquell policia fill de puta, se te va crear un trauma que t'ha impedit arribar a ser com un Genovés en el món de la pilota.

    ResponElimina
  2. Enhorabona, Toni, pel bloc i pel relat.

    Una bona història 'marca de la casa'. M'agrada com s'enllaça el tema del raspallot -com un desig regressant a la infància, o també amb ironia- amb l'ambient de l'època.


    Vicent Terol

    ResponElimina